Quan Francisco José Garzón va sortir de l’Alvia, després de l’accident, i va dir «l’he fotut», tots sabem de què parlava: del pes del món aixafant-lo lentament, sense solució. No podem fer-nos una idea, però, de la naturalesa d’aquest pes. Potser imaginem vagament des d’on pronunciava el maquinista aquestes paraules: des del fons més fons, des de la foscor total, on la por, la culpa, el penediment depassen les seves vores; potser des del punt en què l’ésser humà és viu però preferiria no estar-ho. «L’he fotut» és una frase plana i alhora demolidora; amb molt poc, ho aconsegueix tot. Esglaia sentir-la, llegir-la, escriure-la, pensar-la. Poques vegades la dius per dir, per a la galeria, per entretenir el silenci. Entre totes les coses terribles que pots dir-te a tu mateix per retreure’t un greu error, «l’he fotut» et ve a la ment de seguida.