¿Què faries tu en un atac preventiu de l’URSS?

La pregunta ens la feia un grup musical dels vuitanta, d’aquells de la famosa ‘movida’ madrilenya, que tocaven tan malament com componien. La lletra de la cançó, purament absurda, era dadaista (‘¡Oh, no, no, no, no es posible,/ se ha averiado mi respuesta flexible/ y el Airbus se ha vuelto loco/ y no me quiere llevar al Orinooooco…!’) i es va convertir en un himne precisament per això: perquè ningú l’entenia. Era una època en què un atac de Rússia semblava tan impossible que ens podíem permetre jugar amb la possibilitat que passés i ballar amb ella. Avui les coses han canviat, per desgràcia, i aquella URSS que ara es diu Federació Russa ha fet real l’impossible i ha llançat un atac preventiu sobre el món occidental amb el qual poques bromes podem fer. A part dels morts i de la destrucció que estem veient dia rere dia a Ucraïna, aquesta setmana el president d’aquesta antiga URSS a la qual cantaven Polanski y el ardor als vuitanta ha assajat un atac nuclear com a advertència als qui ens oposem als seus desitjos expansionistes. Cap broma, doncs, amb un personatge que, enyorant glòries nacionalistes pretèrites, és capaç de massacrar ciutats i persones innocents i d’amenaçar el món, si les coses no li surten com ell vol, amb arrasar-lo amb el seu arsenal atòmic. «¿Què faries tu si passés això?», es pregunta molta gent veient que la possibilitat ja no és tan irreal; al revés: que en qualsevol moment pot passar que el món es converteixi en un infern inhabitable. Cada vegada són menys, per sort, els que s’oposen a l’ajuda militar a Ucraïna (el parapet en aquest moment d’Europa), però encara queden utòpics que defensen que ens hem de mantenir neutrals mentre l’Harmagedon nuclear s’aproxima. Com la cançó de Polanski y el ardor, contesten a la pregunta de què faries tu amb un «no sé, no sé» o directament culpen els Estats Units i Europa de les amenaces de Putin per, segons ells, provocar Rússia. Se’ls oblida que ha sigut aquest país, de la mà del seu megalòman president, el que ha envaït una nació veïna i el que n’amenaça d’altres per ajudar-la o simplement per voler integrar-se en una organització militar de defensa davant la por que Rússia els produeix, com és el cas de les abans neutrals Finlàndia i Suècia. ¿Estan tots equivocats? ¿Cal continuar creient que Putin i Rússia són innocents i que l’únic que fan és defensar-se de nosaltres, fins i tot quan ens amenacen de destruir-nos amb míssils atòmics? ¿Què faries tu en un atac preventiu de l’URSS? La pregunta sobra, perquè aquest atac ja s’ha produït i no hi ha lloc per a mitges tintes, per a utòpiques teoritzacions sobre la pau i la guerra de l’estil d’aquelles dels amics de Brian, discutint quina decisió prendre mentre els romans trucaven a la porta o com les dels personatges del poema de Cavafis, mentre esperaven l’arribada dels bàrbars del nord. La guerra ja és a Europa i ningú pot tancar els ulls i fer veure que no la veu. Tot i que sempre hi ha l’opció, és clar, de prendre’s les amenaces de Putin de broma i continuar cantant «‘Oh, no, no, no, no tengo novia/ y no me mola el pacto de Varsovia/ Ese señor me tiene gato/ y no me mola el tratado de la NATO’». Això sí, els que ho facin que després no demanin ajuda.

¿Què faries tu en un atac preventiu de l’URSS?

Cada vegada són menys els que s’aponen a l’ajuda militar a Ucraïna, però encara queden utòpics que defensen que cal mantenir-se neutral mentre l’Harmagedon nuclear s’aproxima

El més llegit