La pregunta ens la feia un grup musical dels vuitanta, d’aquells de la famosa ‘movida’ madrilenya, que tocaven tan malament com componien. La lletra de la cançó, purament absurda, era dadaista (‘¡Oh, no, no, no, no es posible,/ se ha averiado mi respuesta flexible/ y el Airbus se ha vuelto loco/ y no me quiere llevar al Orinooooco…!’) i es va convertir en un himne precisament per això: perquè ningú l’entenia. Era una època en què un atac de Rússia semblava tan impossible que ens podíem permetre jugar amb la possibilitat que passés i ballar amb ella.