L’altre dia una nena de 12 anys plorava amargament perquè havia extraviat el telèfon mòbil a la seva pròpia casa i no el podia recuperar, ja que estava apagat. Quan els altres vam restar importància al problema, ja que era cap de setmana, no hi havia classes i estava en família, ens va respondre: «¿I tot el que m’estic perdent?». No es referia només a la seva existència, sinó també a l’aliena. Dediquem un temps preciós a les vides dels altres, conegudes al detall a través dels dispositius que ens els posen amb safata. Aquesta mateixa setmana, va començar el matí de dimarts amb un inusitat silenci al telèfon. Tampoc vibrava el rellotge intel·ligent. Poc va durar el parèntesi, perquè la ràdio va donar la notícia de la caiguda de WhatsApp arreu del món i allà van començar les suors fredes per tot el que em podia estar perdent. Vaig dedicar una estona a comunicar-me, amb mètodes periclitats, amb persones que van tenir l’amabilitat d’aclarir-me que no s’havien posat en contacte amb mi, ni em necessitaven per a res. Superada l’aturada, vaig passar un altre lapse important mirant d’esbrinar si se m’havia escampat aquesta tranquil·litat regalada i la resposta és no. No la vaig saber aprofitar per l’ansietat que em va produir una desconnexió no buscada. Desaprofitament total del temps arrabassat a les tecnologies a les quals solc culpar per robar-me’l.