Petroli sobre tela

Una llauna de sopa contra ‘Els gira-sols’ de Van Gogh; puré de patata sobre un quadro de Monet; un pastís llançat a l’enigmàtic rostre de ‘La Gioconda’; dues mans adherides amb goma d’enganxar sobre una obra de Picasso; un pastís estampat al rostre de cera de Carles III al Museu de Madame Tussauds. Són només alguns exemples del nou i estrany activisme climàtic que es cobra sobre reconegudes obres d’art les accions comeses per la nova quitxalla de l’ecologisme, que probablement mai ha vist un oleoducte més enllà de la pantalla del mòbil. Per la seva dubtosa afecció a la pintura, és possible que tampoc hagin apreciat massa la pau dels museus, on l’art i la història reflecteixen sovint les moltes mentides que l’ésser humà ha comès en nom de tantes causes. Però també entra dins del possible, i això els exculpa en part, que els múltiples vèrtexs del menysteniment al qual els sotmet habitualment l’‘establishment’ hagin fet vessar el got de la seva paciència. Són gent jove conscienciada, aquells que es van creure aquell somni de la igualtat d’oportunitats, els que han trobat en l’activisme climàtic un motiu per lluitar per un motiu just. Tu no em fas cas, no em dones feina, no puc pagar un lloguer, et carregues el planeta, etcètera, doncs jo t’embruto un quadro, el ‘quid pro quo’ més surrealista de la història després de Dalí. Tot això en nom de la lluita contra projectes petrolífers i gasístics, contra l’escalfament global, crides d’atenció sobre el col·lapse climàtic, protestes contra l’escassetat d’aigua o un nou avís sobre els perills de destrucció de la Terra. Acabéssim. Octubre es menja la tardor entre onades ininterrompudes de calor i ho paguem a base de puré de patata com a arma de destrucció massiva. L’ecologisme representa una de les lluites socials més justes de la nostra civilització. La preservació del planeta, l’Amazònia o la capa d’ozó eren qüestions completament alienes al debat ciutadà fins a l’últim quart del segle XX. El més semblant a la reivindicació ecologista de les dècades de 1960 i 1970 van ser algunes proclames del maig francès i els ‘hippies’ de Califòrnia, el discurs de la qual sobre la naturalesa s’entremesclava, difuminat, entre una boirina de fum blanc i la festa lisèrgica. Els fons marins s’anaven omplint d’electrodomèstics en fase de desballestament perquè el mar tot ho cobreix i aquí pau i després glòria. Els partits verds de Centreeuropa i organitzacions com Greenpeace van començar a donar la veu d’alarma amb cops d’efecte inèdits fins aleshores. Així, vam saber que un pot de desodorant podia ser considerat una arma destructiva i vam simpatitzar amb Greenpeace a mesura que els seus barcos s’interposaven entre les balenes i els arpons dels barcos japonesos. Es van canviar consciències i lleis. A moltes d’aquestes actuacions devem avui una mentalitat ecològica molt superior a la dels nostres pares. Abracem aquelles causes perquè ens van convèncer, de manera que mirem la composició del desodorant abans de ficar-lo al carro de comprar perquè una gran majoria de la població va entrar conscienciada al segle XXI. Però no sembla igual de proporcional interposar-se davant un balener que llençar un pastís a la ‘Monna Lisa’ ni salvar un cetaci que aplaudir l’atemptat a un Picasso. Amb gestos d’aquest caire, cada vegada més freqüents, dubto que la causa climàtica dels nous activistes sumi noves adhesions. Més aviat l’antònim. Els atemptats contra obres d’art en nom de la lluita climàtica ja han aconseguit l’efecte contrari al perseguit: l’antipatia contra els activistes i cert allunyament social cap a la causa, que troba una estridència aquesta mena d’actuacions. Per molt que pengi de les parets del Louvre, és el «nostre» quadro, és el «nostre» museu, i res justifica afegir un Van Gogh a una guarnició de puré, ni tan sols una crisi energètica motivada per la política bel·licista de Putin. Es tracta de petroli, no d’oli. L’autèntic cop d’efecte, més enllà de les figures de cera de Madame Tussauds o de les pomposes sales del Louvre, es produiria en el cas que aquesta nova classe d’activistes capaç de franquejar les mesures de seguretat d’un museu i colar una llauna de sopa de tomàquet, prengués la decisió de banyar en salsa la ‘Madonna Litta’ de Da Vinci o ‘El almuerzo’ de Diego Velázquez. Tots dos pengen, majestuosos, de les parets de l’Hermitage, una de les grans pinacoteques del món, la primera de Rússia, al cor de Sant Petersburg, on fa 70 anys va néixer un tal Vladímir Putin.

El més llegit