Ja hem perdut: històrica o ‘queer’, la divisió que debilita el feminisme

«Desolada», «ens estan trencant, dividint», «fent-nos més dèbils... al col·lectiu feminista i el LGTBI perquè ara estem centrades a lluitar entre nosaltres més que contra el masclisme», «ara ens estan traient quotes de poder perquè ja no sumem, som polèmiques i no interessem», «que bé que els va (a ells) el debat de boges vs maricons». Totes aquestes cometes pertanyen a dones progressistes que estan absolutament indignades per com s’està gestionant la coneguda com ‘llei trans’ una polèmica que està sent aprofitada pels sectors més reaccionaris per dividir el moviment feminista en dos bàndols: històrica o ‘queer’. Doncs, dones, ja hem perdut. L’any 2018 el feminisme espanyol torna a liderar les reivindicacions del col·lectiu en l’àmbit mundial. Mitjans de comunicació de tot el món es fan ressò de la primera vaga general de dones, «si nosaltres parem, s’atura el món». Des de la capital fins als pobles més petits de tot el territori, unides per lluitar contra les desigualtats que les dones patim pel fet de ser-ho: salarial, laboral, cures, violències, cosificació... micro i macromasclismes que suposen barreres vitals respecte als homes. Aquelles marxes van fer molta por, l’estructura social heteropatriarcal trontollava pels crits d’unes dones que no estaven disposades a esperar més; perquè ja sabem que els temes de la igualtat solen ser relegats per altres que el sistema masclista qualifica de més importants: com les crisis econòmiques o les sanitàries, obviant que en totes les dones pateixen més que els homes. A partir d’aquest moment, els poders fàctics del masclisme es regiren a través de ‘lobbies’ ben finançats per col·lectius conservadors per resignificar el moviment i els conceptes feministes. Es popularitza el concepte «ideologia de gènere», que segons ells volen situar les dones per sobre dels homes, tant en poder com en drets. Vox, com a màxim estendard politicoinstitucional d’aquest discurs, destrueix tots els consensos polítics aconseguits i trenca els pactes d’Estat. La resta dels partits conservadors es deixen portar cap aquest corrent amb diversos matisos, però sense negar-ho amb rotunditat. L’any 2022 es tramita la ‘llei trans’; una llei d’àmbit nacional que pretén ser el paraigua jurídic nacional per al que de facto ja es fa a les comunitats autònomes. I en el debat públic les feministes comencen a ser categoritzades en dos bàndols: les històriques vs. les ‘queer’. L’estructura masclista aprofita per posar tota la maquinària a abonar la polarització en el debat i, així abandonar un debat serè sobre qüestions que en cap cas posen el focus sobre el que és important: que una dona transsexual és una dona. A partir d’aquí; els matisos, què passa amb els menors, què passa amb les possibles disfuncionalitats de la llei, què passa amb la violència masclista... són qüestions que mereixen un debat assossegat, però sobretot empàtic, intentant trobar punts de trobada, sense exageracions. Aquest Govern ha fet avanços innegables en igualtat, la ‘llei del sí és sí’ o la pujada del salari mínim en són dues bones proves, lleis que afecten el 50% de la població (sempre és bo recordar que no som cap minoria). Tanmateix, la narrativa col·lectiva està liderada per la rivalitat sobre la ‘llei trans’, amb un impacte públic minoritari, i a la rebotiga de la qual s’amaguen des del masclisme més recalcitrant, passant per lluites de poder dins el bloc de l’esquerra o el nerviosisme per les pròximes eleccions. Soc feminista, sense cognom. No caiguem en les trampes dels que ens volen atrapades en el fang de la divisió, altrament, no els guanyarem mai.

El més llegit