Joaquín, entrevista’ns a tots | Llimona & vinagre, per José María de Loma

Déu-n’hi-do com de bé juguen a futbol alguns presentadors. Joaquín Sánchez Rodríguez, jugador del Betis, hauria de dir-se Carisma, corre encara com gairebé ningú, té la simpatia per càstig i respon més o menys al clixé d’andalús graciós. Tot i que el seu pas per València i Itàlia, la seva stakhanovista feina en molts àmbits i el seu, també, esperit de sacrifici desmenteixen aquest tòpic i li atorguen, inclusivament, un bri de cosmopolitisme i d’home humil forjat a base d’esforç. Joaquín cau bé a tothom, bé, a gairebé tothom. Una altra cosa serà quan l’enveja, aquell animal horrible i groc sempre a punt d’aparèixer, l’ataqui aviat: no es perdona en aquest país, fins i tot a Espanya, que algú faci bé dues coses alhora. Aquestes dues coses són practicar el futbol en l’elit i presentar programes de televisió. Piloteja en les entrevistes millor que alguns periodistes, la càmera l’estima més que a no poques presentadores molt pagades de si mateixes i la seva naturalitat val molts quirats. Molts punts de ‘share’. És aquí, és clar, on també cal reivindicar la figura del guionista, dels guionistes. Joaquín està batent rècords d’audiència, amb un nombre d’espectadors en el seu espai d’Antena 3 (‘El novato’) que són xifres com d’antany, de quan no hi havia Netflix, de quan només hi havia dos canals o tres al comandament. De quan no hi havia comandament, fins i tot. Taxes del vint-i-tants per cent d’audiència. Fins i tot entrevistant algú com David Muñoz, el cuiner. No és poc mèrit el seu, haver-li tret dades i dades sobre la seva intimitat a Pablo Motos. I tenir-nos a una legió d’espectadors allà, empassant-nos-ho com hipnotitzats, com si ens interessés, com si fos necessari per a les nostres vides, com si no hi hagués un entreteniment millor. Potser el seu secret serà no posar-nos com una moto i sí tranquil·litzar-nos, introduir-nos en una conversa espurnejant, amena, graciosa però no carregosa. A aquest pas, Joaquín farà classes de Periodisme i potser llavors algú aconsegueix impartir una mica de coneixement útil en l’assignatura L’Entrevista a la Televisió, que no existeix, ja que és molt més necessari ensenyar com es posa un tuit. En un punt tan avançat d’aquest text he aconseguit no dir que Joaquín és el gendre ideal. No ho és segons confessió pròpia: gloriós és sentir-lo narrar com Ruiz de Lopera, en els seus temps de president bètic, va dir a tota la plantilla: ‘el millor fitxatge que he fet en la meva vida és la dona de Joaquín, o sigui, he amansit Joaquín i l’he tret de les temptacions i de la nit, la gresca i la vida’, va venir a dir. Les temptacions lògiques d’algú que és jove, guapo, milionari i amb àngel, o sigui, simpàtic, viu, trempat i divertit. L’ideal no és saber explicar acudits, sinó saber quan cal deixar d’explicar-los. Joaquín té 41 anys, viu la propina, diríem, en la vida d’un futbolista, juga en el Betis, equip en què va iniciar la seva carrera, i ha sigut 51 vegades internacional. També va militar a la Fiorentina, el Màlaga i el València. Ja li va passar una vegada en la vida (quan al principi dels 2000, el Chelsea el pretenia tant sí com no) que es mataven per contractar-lo. Ara són les televisions les que li tiren, no els trastos, i sí els xecs i les ofertes. No serà un Jesús Quintero, però és a temps de no ser Bertín Osborne. Com a presentador, volem dir. Joaquín, entrevista’ns a tots. Treu-nos els secrets i les rialles, les anècdotes i els desitjos, el nostre costat bo, l’alegria de «viure per explicar-la», que diria García Márquez. Joaquín és la televisió pura: dos que xerren amb complicitat i darrere recolzant un bon equip que inventi preguntes i editi bé els renuncis o silencis. La seva consagració vindrà quan accedeixin, demanin, vulguin, exigeixin, que sigui Joaquín qui els entrevisti gent com Felipe González. Per posar-ne un exemple. Si a prop de les generals, Joaquín es marca un Feijóo o un Sánchez, desequilibra les eleccions. País.

El més llegit