La setmana passada vaig tenir una curiosa discussió amb un amic escriptor, que em va fer reflexionar. Pel que sembla, i segons el seu punt de vista, els autors, dramaturgs, guionistes i creadors de contingut masculins ho tenen molt cru per trobar feina. «Ara tot us ho donen a vosaltres», em deia tot sufocat. Els productors saben que, si el guió és d’una dona, és més probable que li donin una subvenció. A l’hora de participar en premis, el més intel·ligent és posar un pseudònim amb nom de dona. I jo que hi reflexiono i em poso trista. M’agrada molt tenir un Govern que subvencioni les pel·lícules creades per dones, m’alegra que s’obligui els teatres a programar obres de dones dramaturgues, tot i que la majoria són mortes, sigui dit de passada. Però m’agradaria més que això passés de manera natural i no fos una imposició. Ens creiem que el MeToo va canviar moltes coses i que estem vivint una gran revolució feminista, però la veritat és que si no tinguéssim unes polítiques que ens recolzen i lluiten pels nostres drets, molts homes continuarien pensant que no és necessari contractar tantes dones.