La poesia amorosa té almenys tres vessants. La voluntat explícita d’aconseguir els favors de la persona estimada; la constatació en present de l’amor apassionat cap a aquesta persona, en què s’inclouen les virtuts magnífiques que l’envolten i el desig de consolidar la relació, i l’evidència del desamor, que deriva en dues opcions contraposades: el retorn als moments feliços que s’han esvaït definitivament o el rebuig sistemàtic de tot el que va ser significatiu en la relació amorosa, un rebuig que fins i tot ens aboca al menyspreu o a l’insult. I, al mig, una solució intermèdia, que és la que va formular Catul: «Odio et amo. Quare id faciam, fortasse requiris. / Nescio, set fieri sentio et excrucior». És a dir: Odiem i estimem alhora, i no sabem per què, però és així i això ens tortura.