Una altra vegada la reforma de la sedició

Com una espècie de Guadiana torna a les capçaleres el tema de la reforma de la tipificació del delicte de sedició, que sigui dit de passada, si no fos perquè el Tribunal Suprem, de manera sorprenent i errada segons la meva manera de veure, va canviar en l’últim moment una forassenyada hipòtesi de rebel·lió per una altra de sedició que també crec desencertada, aquesta reforma ni tan sols s’estaria plantejant. En tot cas, es tracta d’una reforma que, es vulgui o no, al marge de la seva possible transcendència política per a altres votacions en el Congrés, està enquadrada en la intenció de desinflamació del conflicte esdevingut arran del procés. Una vegada concedits els indults s’ha observat una relaxació extrema de la conflictivitat que encara sorprèn molta gent quan es comenta fora de Catalunya, però que és molt real. Ni tan sols les baralles entre partits independentistes han mantingut la flama, sinó més aviat al contrari. I en aquest escenari de pacificació desitjat per l’enorme majoria, encara està pendent la situació personal dels polítics que van decidir marxar a l’estranger per eludir la justícia espanyola. ¿Què fer per resoldre aquest important efecte de l’aberrant judicialització d’un conflicte polític? Sens dubte, reformar el delicte de sedició pot no servir per a res, com ja vaig explicar en aquestes mateixes pàgines fa mesos. Es dona per fet que havent pronunciat el Tribunal Suprem sentència condemnatòria pel delicte de sedició, tota l’actuació instructora del magistrat Llarena seguirà aquest marc jurídic, igual que la de la fiscalia. Tanmateix, s’ha de recordar que la fiscalia podria canviar de figures delictives, i n’hi ha algunes a disposició per aconseguir el mateix resultat en termes de pena, propiciant fins i tot que l’acusació sigui bastant més digerible que la de «rebel·lió» o «sedició» per a qualsevol tribunal europeu. La mateixa línia podria seguir el magistrat instructor, arribat el moment. I tot això perquè la sentència del Tribunal Suprem no els vincula, per tractar-se d’un procés diferent. Tothom hauria de recordar que Josep Lluís Trapero va ser acusat per la fiscalia de rebel·lió fins a l’ultimíssim moment, sent ja ferma la sentència de la Sala Segona del Tribunal Suprem... En conseqüència, crec bastant més realista, fins i tot políticament, una altra opció que, en la voràgine negociadora entre partits, és possible que s’hagi deixat de banda. Estem pendents d’un molt pròxim pronunciament del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre si la justícia espanyola, en la persecució dels líders independentistes catalans, hauria pogut vulnerar drets fonamentals, com afirmen Amnistia Internacional, el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides i fins i tot l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, i si això serveix per denegar l’euroordre. Es dona per fet que com que l’Advocat General del Tribunal, en aquest cas, va passar sobre aquesta qüestió com sobre brases i es va inclinar per una resposta negativa, farà el mateix el Tribunal de Justícia. Tanmateix, s’ha de veure, i això podria provocar un evident canvi d’escenari en el terreny judicial. El mateix succeiria si, en un futur més llunyà, el Tribunal Europeu de Drets Humans falla en contra d’Espanya en algun dels recursos interposats pels ja condemnats, denunciant la vulneració dels seus drets humans, perquè el Tribunal Suprem no era realment competent, o bé perquè la qualificació penal dels fets esdevinguts a Catalunya el 2017 com a «sedició» era imprevisible per als reus i en tot cas clarament desproporcionada. La justícia espanyola, per més voluntat de respectar la sentència del Tribunal Suprem que tingués, no podria ignorar una cosa així. Personalment crec que qualssevol de les dues sentències, si es produeixen, acabarien provocant una dràstica desjudicialització del conflicte, és a dir, el que desitgen en el fons moltíssims sectors polítics, tret dels més radicals. Però podria no ocórrer, evidentment. I llavors caldria buscar, en el seu cas, altres sortides. Sigui com sigui, no té gaire sentit insistir en reformes que en el fons, més enllà del titular, no aprofitarà ningú i fins i tot poden ser contraproduents en el terreny electoral.

Una altra vegada la reforma de la sedició

Els seus efectes, com ja he dit, podrien ser limitats, però les sentències dels tribunals europeus, si es produeixen, sí que podrien desjudicialitzar dràsticament el conflicte

El més llegit