Sí, Barcelona està molt viva

En la Cimera Mundial de les Grans Ciutats, el denominat C40, l’alcalde de Londres, Sadiq Khan, va declarar davant Ada Colau que «els ciutadans de Barcelona poden estar orgullosos de les polítiques de medi ambient» que es desenvolupen a la seva ciutat, i en les conclusions de la reunió ciutats de la importància de Los Angeles, Berlín, Bogotà, Viena i Rotterdam van reconèixer que ja s’inspiren en el model de superilles de la ciutat. La innovació mediambiental de la ciutat ja havia rebut el reconeixement internacional (ha sigut elogiada reiteradament per la premsa mundial, a més de ser posada com a exemple en informes de la mateixa ONU), però sí que és la primera vegada que la resta de ciutats reconeixen per primera vegada el lideratge ecològic de Barcelona i la seva política transformadora, com ho demostra el fet que desenes de ciutats s’hagin interessat ja per aquestes superilles i tot el que impliquen. Uns dies abans d’aquesta eclosió internacional, la ciutat va viure en un altre àmbit una explosió ciutadana sense precedents en la Biennal del Pensament, un esdeveniment organitzat esplèndidament pel CCCB i que ha consolidat Barcelona com una de les capitals del pensament i les conferències a l’aire lliure. Estrelles internacionals com Yuval Noah Harari, Svetlana Aleksiévitx, Carolin Emcke i Carla Simón van exposar les seves idees davant un públic entregat, que van desbordar l’aforament, i que van convertir amb el seu entusiasme filòsofs, escriptors o pensadors de primer nivell gairebé en estrelles de rock: cues de més de dues hores per accedir als recintes i en alguns casos centenars de persones en un sol espai només per escoltar i veure en directe el talent que vol canviar el món amb les seves idees. Potser no és casualitat que en pocs dies de diferència, Barcelona hagi pogut exhibir la seva reputació internacional i alhora la seva força ciutadana en dos àmbits no tan diferents com els de l’ecologia i la cultura. Davant aquest èxit rotund, contrasta el silenci eixordador de l’oposició i dels seus altaveus, tan proclius a parlar-nos de la decadència de Barcelona quan els convé però tan muts quan cal fer-se ressò de les coses bones que passen a la ciutat. És curiós com els que corren a ensenyar-nos fotos de rates, contenidors bolcats, cotxes en un embús, atracaments violents i tota mena d’imatges apocalíptiques, res volen saber del reconeixement internacional a la mobilitat de Barcelona i res diuen de les desenes de milers de ciutadans que omplen les places per escoltar els intel·lectuals com qui va a un concert de Bruce Springsteen. I als que sempre posen el Madrid d’Ayuso com a exemple per debilitar Barcelona –o més ben dit, el seu govern– tampoc expliquen que en la Cimera del C40 que ha catapultat les polítiques mediambientals de la ciutat, l’alcalde Almeida ni tan sols hi ha anat, potser perquè no tenia res a explicar: això sí que és potser un símptoma de decadència. Cert, obviar que Barcelona és una ciutat prou complexa i que té problemes greus és d’il·lusos, però ocultar sistemàticament els seus èxits és de primer de manipulació electoral. Hi ha qui prefereix disparar-se trets al peu abans de reconèixer res al seu adversari polític. Alguns no deixarem d’estar orgullosos de viure aquí per molt que alguns, només perquè no controlen el seu govern, ens vulguin vendre, fins que manin els seus, que Barcelona és un infern. En pocs dies, Barcelona ha demostrat que és una ciutat que vol respirar i pensar, és a dir, que està molt viva. ‘Al loro, que no estamos tan mal’.

Obviar que Barcelona és una ciutat que té problemes greus és d’il·lusos, però destacar només les seves deficiències i ocultar els seus èxits, com el de la cimera mundial de ciutats i el de la Biennal del Pensament, és de primer de populisme i de manipulació electoral

El més llegit