Tres quarts del mateix

El XX Congrés del Partit Comunista de la Xinaporta una setmana de reunions amb l’orquestració espectacular pròpia d’aquests esdeveniments, on tot està mesurat al mil·límetre (calia veure les senyoretes que servien el te movent-se a l’uníson entre els 2.300 delegats), amb una coreografia que recorda a les desfilades de Corea del Nord i als contubernis nazis que ﬁlmaba Leni Riefenstahl. Aquí, ens hem de fixar, a més, en l’ordre d’aquells que desﬁlan per conﬁrmar nomenaments, ascensos o caigudes en desgràcia que en ocasions són execucions públiques a l’estil de Stalin, com li acaba de passar a l’anterior president Hu Jintao en aquest mateix Congrés. A partir d’avui coneixerem els altres nomenaments en la màxima jerarquia d’un partit que compta amb 90 milions de camarades que tot ho veuen i tot ho senten i manegen així les vides de 1400 milions de soferts compatriotes. La seva legitimitat procedeix de l’èxit econòmic de treure 700 milions de xinesos de la pobresa (100 en els últims 10 anys), tot i que ara l’economia mostra signes de ﬂaquear, ja que el creixement aquest any s’estima en un 2,8%, molt lluny del 8,1% que li donava l’FMI fa un any, i més lluny encara dels enyorats dos dígits d’antany. El Congrés conﬁrma l’entronització sense contrapesos de Xicomo el tercer de la Troica celestial del «socialisme amb característiques xineses» juntament amb Mao i Deng, li deixa cinc anys més de govern dictatorial, li permet continuar desfent-se de rivals amb l’excusa de combatre la corrupció, i no el critica per la mala gestió de la política de Zero covid que té un altíssim cost econòmic per al país. Tot són aplaudiments perquè, aquí, qui es mogui no surt a la foto, i d’aquest Congrés en sortiran els 200 membres del Comitè Central del Partit, els 25 del seu Buró Polític i els 7 del Comitè Permanent, que són els que de veritat tallen el bacallà en aquest immens país. No s’esperen canvis en la política econòmica de capitalisme estatal que ara ranqueja. Mentrestant, es mantindrà l’esforç per crear grans campions nacionals, sobretot en l’àmbit de la intel·ligència artiﬁcial, que és on es determina el domini mundial. Xi sap, perquè ja ho va dir Mao, que si la Xina va ser dominada durant 100 anys va ser perquè va perdre el tren de la primera revolució industrial i no permetrà que això torni a passar. També és d’esperar un reforç més gran per protegir la seva economia de turbulències exteriors i fer-la més autosuficient. En política interior continuarà la repressió de tot aquell que s’oposi al domini absolut del Partit, i en l’exterior continuarà la diplomàcia agressiva «dels llops», tenyida de nacionalisme per tal de col·locar la Xina al lloc que diuen que li correspon al món pel seu pes polític i econòmic, enfrontant uns Estats Units que Xi considera «font de caos» en irreversible decadència. El dubte és si ho farà de manera gradual i pacíﬁca o violenta. No s’ha d’oblidar que les espases estan alçades entre les dues superpotències en els àmbits comercial, polític, militar i tecnològic (Washington acaba de prohibir exportar semiconductors a la Xina). Són particularment greus els desacords entorn de la relació amb Rússia, la sobirania sobre la important via de comunicació que és el mar del Sud de la Xina, els drets humans a Xinjiang, la repressió a Hong Kong, temes comercials i, sobretot, Taiwan. La seva menció en el discurs inaugural de Xi va ser l’únic que va animar els delegats a aplaudir amb una mica més d’entusiasme. Va dir que la seva reintegració era una punt irrenunciable, a ser possible de manera pacíﬁca però sense renunciar a l’ús de la força si resultava necessari. És una reivindicació preocupant perquè va a més. La Xina vol un altre ordre mundial, un altre repartiment del poder i altres normes que responguin als seus interessos i als seus valors. I no ho amaga. Rússia vol el mateix, com ha demostrat a l’envair Ucraïna, amb la diferència que la Xina té «cada vegada més, el poder econòmic, diplomàtic, militar i tecnològic per impulsar aquest objectiu», com acaba de recordar la nova Estratègia de Seguretat nord-americana. Així que molta fanfàrria però tres quarts del mateix i cada vegada amb més mitjans. Hi ha Xi per a una bona estona.

El més llegit