Com es pot fer que la política i la ciència s’entenguin

La setmana passada es va celebrar el 15è simposi de l’IBEC, l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya, sota el lema ‘Bioenginyeria per un envelliment saludable’, que va ser precedit per la celebració del 70è aniversari del doctor Josep Antoni Planell, primer director de l’IBEC i actual rector de la UOC. L’IBEC és un institut de recerca únic en el panorama nacional, i també en l’ecosistema europeu, perquè ha sigut capaç de reunir científics de disciplines molt diferents per treballar junts en el camp de la salut en línies de recerca altament innovadores. Qualsevol que no fos expert i hagués assistit al simposi hauria pensat que era en un congrés de ciència-ficció, perquè els temes semblaven sortits d’una novel·la més que d’un laboratori. Aquesta és la sensació que produeix sentir parlar de fotofarmacologia, optogenètica, biorobots, cèl·lules sintètiques, nanomedicina o teixits en un xip. Però tot això són realitats. Les aplicacions d’aquestes tecnologies punteres poden ser diverses, des de proposar noves maneres de fer arribar fàrmacs a les cèl·lules que els necessiten fins a proporcionar nous models per estudiar malalties als laboratoris. Això es pot utilitzar en problemes tan diferents com el càncer, l’Alzheimer o fins i tot infeccions. Aquests avenços trencadors poden revolucionar l’atenció sanitària en les pròximes dècades, i és important que un dels centres de més reputació internacional en aquestes àrees sigui a Barcelona. Ara és fàcil entendre que el futur de la biomedicina és multidisciplinari (o, millor encara, transdisciplinari), però això no era tan evident fa 20 anys, quan es començaven a plantar les llavors de l’IBEC. El seu èxit es deu a la persistència de visionaris com el doctor Planell i el doctor Josep Samitier, l’actual director, que van tenir la idea original d’ajuntar físics, químics i enginyers amb biòlegs per explorar nous territoris de la biomedicina, i van treballar molt per convertir-la en realitat. Però també es van necessitar visionaris a l’altre costat, en el camp de la gestió pública, que fossin capaços d’adonar-se de la importància del projecte i assegurar-li els recursos que necessitava. En els actes de l’IBEC, vaig tenir l’honor de participar en una taula rodona, moderada pel doctor Ramon Gomis, amb dos polítics que van ser clau en el naixement i consolidació de l’IBEC, els doctors Andreu Mas-Colell i Marina Geli, que van saber veure què fer per recolzar la iniciativa. Malgrat que, quan l’IBEC feia els seus primers passos, Mas-Colell i Geli van ser consellers successius de partits i àrees diferents (d’Universitats i Salut, respectivament), van treballar en un mateix sentit per alimentar un projecte que requeria un pla a llarg termini, cosa que sol xocar amb els interessos i tempos habituals de la política. Ara ens trobem, una vegada més, en un moment d’inestabilitat i canvis, amb conselleries que no es parlen entre elles i consellers que entren i surten deixant programes a mitges. És un ambient nociu per a projectes de llarga durada, com tot el que es fa en ciència. Com es va dir en el simposi, utilitzant un símil esportiu, l’IBEC va néixer amb l’objectiu de jugar la Champions, i realment ho fa, malgrat les limitacions intrínseques que té el nostre sistema. El problema mai ha sigut atraure talent, sinó trobar el finançament adequat per permetre que pugui treballar al màxim rendiment. No és possible guanyar lligues europees amb pressupostos de segona divisió. En aquest sentit, depenem sobretot de fons europeus per fer la ciència més disruptiva. Tal com va assenyalar el doctor Mas-Colell, no només s’hauria d’incrementar el finançament estatal, un dèficit històric que costarà revertir, sinó atraure finançament d’empreses i fundacions que, en països com el Regne Unit, on el pressupost públic en percentatge no és molt més elevat que el nostre (de l’1,4 a l’1,7% del PIB, per sota de la mitjana europea del 2,3%), han sabut fer créixer suficient per ser més competitius. Aquest és un altre projecte que requeriria esforços combinats de polítics de diversos colors amb prou intel·ligència per pensar més enllà del seu possible mandat i sense voler desfer el que han fet els seus predecessors. Política i ciència són males companyes de viatge, però l’IBEC és un exemple que dos mons tan diferents es poden arribar a coordinar per aconseguir un objectiu amb un benefici social evident. Només necessitem més visionaris als dos costats per poder completar aquestes iniciatives essencials que requereixen anys per madurar.

El més llegit