Les metàfores les carrega el diable. No sé si va estar gaire encertat Josep Borrell amb allò del jardí i la jungla. Allò que va dir que Europa seria el jardí, que la resta del món seria la jungla i que el jardiner s’havia d’espavilar perquè no li arruïnessin la seva feina. Si li han plogut les crítiques –és veritat que algunes eren interessades i poc creïbles– deu ser perquè segurament no va triar bé. Però jo estic disposat a pujar al seu tren si prescindim dels suposats efluvis neocolonialistes que alguns han cregut veure en aquest discurs i el convertim en una reivindicació de les democràcies europees. Inclosa la nostra, és clar. Amb totes les seves imperfeccions, el model polític, econòmic, de convivència i de drets d’aquest club al qual pertanyem des de fa gairebé 40 anys em continua semblant no sé si el millor del món, però sí una cosa per la qual val la pena lluitar.