Xi Jinping revisa el model xinès

El vintè congrés del Partit Comunista Xinès ha consagrat l’esperat des de fa temps: Xi Jinping, el president del país, s’ha convertit en el líder amb més poder des dels temps de Mao Zedong. La seva figura ha superat de molt les atribucions dels seus antecessors i inicia un tercer mandat amb totes les palanques decisòries a les seves mans. El Partit Comunista Xinès, una organització gegant amb més de 90 milions de militants, s’ha sotmès als seus designis i sembla que està lliure de pugnes i faccions; el Govern s’até a la revisió del capitalisme tutelat que impulsa Xi; la xarxa de relacions comercials amb uns 120 països sense més exigència que la rendibilitat dels negocis fa créixer exponencialment la influència política de la gran nació a Àsia, l’Àfrica i l’Amèrica Llatina. Fora d’això, el pols amb els Estats Units per l’hegemonia, la guerra d’Ucraïna i la seva aliança estratègica amb Rússia i diversos indicis de debilitat en el model de creixement autoritzen a mantenir algun dubte sobre les perspectives de futur. El think tank alemany Merics observa que, en general, els socis comercials de la Xina prefereixen confiar la seva seguretat als Estats Units. S’instal·len així en una dualitat de gestió no sempre fàcil: el paraigua protector és nord-americà; el desenvolupament de l’economia depèn de les inversions xineses. Fins ara, aquest doble front ha funcionat sense greus alteracions, fins i tot a partir de la guerra comercial sense treva dels Estats Units amb la Xina, perquè Pequín no té cap interès a colonitzar ideològicament tercers i imposar el seu model. Però la crisi d’Ucraïna ha alterat les constants vitals de les relacions internacionals i avui els requisits mínims en matèria de seguretat han passat a primer pla en la mesura que Vladímir Putin sembla capaç de canviar les regles del joc per a una coexistència pacífica. Alhora, que la Xina es mantingui com la fàbrica del món sembla una condició necessària, però no suficient. La debilitat del mercat immobiliari, les conseqüències econòmiques i socials de l’estratègia covid zero i un insuficient consum intern enfosqueixen totes les previsions. El Fons Monetari Internacional calcula que el PIB de la Xina creixerà aquest any el 3,2%, molt lluny del 8,1% del 2021 i davant tals xifres, surt de seguida a col·lació la idea molt estesa que amb creixements per sota del 7% anual, el model xinès és incapaç de crear l’ocupació necessària i suavitzar la repercussió d’un sector públic no sempre eficient, mastodòntic i en molts casos, poc o gens rendible. Com ha explicat Georgina Higueras a EL PERIÓDICO, l’objectiu de Xi d’augmentar els sistemes de control sobre el sector privat i protegir les empreses de titularitat política té molt a veure amb el seu propòsit de «domar el mercat i a Occident per assegurar un centenari triomfant de la República Popular de la Xina» cap al 2049. Però no són pocs els que veuen en aquesta maniobra a llarg termini la constatació d’una impressió cada vegada més estesa: que el model xinès, hereu de la reforma de l’economia impulsada per Deng Xioaping fa quaranta anys, ha perdut l’oportunitat de concretar el tantes vegades pronosticat sorpasso xinès, la primacia de la seva economia per davant de la dels Estats Units. El professor Rana Mitter, especialista en història de la Xina de la Universitat d’Oxford, afegeix que s’ha de veure fins on pot arribar Xi «en la reducció de les llibertats col·lectives i les individuals mentre es presenta com un exemple de lideratge global». Serà aquest un assumpte capital en els pròxims anys si no ho és ja, sobretot si es compleixen els vaticinis i l’annexió de Taiwan passa a ser la gran empresa patriòtica per al Partit Comunista Xinès, tan sovint canviat en partit nacionalista, i el focus de tensió més gran amb els Estats Units en la carrera per l’hegemonia al Pacífic occidental. Per a Ritter, el tercer mandat de Xi prova que a l’interior del partit no s'incuba cap tendència dissident capaç de discutir el lideratge. És més, s’atreveix a pronosticar que qualsevol canvi al cim «reflectirà diferències d’estil, no d’essència». El que és tant com dir que el rumb marcat per Xi el comparteixen els que estan en posició de succeir-lo algun dia i que es pot resumir en una idea força: La Xina és una potència global i no renunciarà a donar la batalla per l’hegemonia. De fet, a un país amb 1.400 milions d’habitants només pot aspirar al lideratge mundial o a compartir-lo amb altres grans potències econòmiques i militars, una cosa no extinta de riscos en termes de seguretat, de competència i rivalitat entre aspirants a ser hegemònics. Mig segle després de la visita de Richard Nixon a la Xina s’ha esvaït la possibilitat de limitar els objectius expansius de la gran nació. En primer lloc, perquè el pes de l’economia xinesa té un caràcter mundial; en segon lloc, perquè el Partit Comunista Xinès ha arxivat la competició entre clans i s’ha plegat a les directrius d’un líder amb voluntat de deixar a llarg termini la seva empremta en un sistema polític que aspira a recuperar algun tipus de control sobre els grans negocis, si més no sigui nominalment. Perquè entenen Xi i el partit que va en això atenuar les desigualtats que poden donar peu a tensions socials que ara només es temen, però encara no es manifesten.

El més llegit