«Allà no hi entrem, que és una ‘boutique’», em deia la meva mare quan anàvem a comprar els pantalons i el jersei de l’any. Botigues refinades, amb molt poques peces i una senyora al capdavant que et mirava endevinant que no portaves a la cartera prou diners per adquirir ni el més barat del seu selecte catàleg, si és que cabies a les talles que penjaven als penjadors de vellut. Nosaltres no érem gent de ‘boutique’, tot s’ha de dir. No obstant, el concepte ‘boutique’ s’ha apropiat del meu barri. ‘Boutique concept’, que diria una moderna fent servir els dos termes que més ràbia em fan últimament. Afegeixes ‘boutique’ a la paraula ‘hotel’, i ja no ho pots pagar. El centre de la ciutat i també els bonics centres històrics dels pobles s’han omplert d’aquest tipus d’establiments que només trepitjaràs quan compleixis una altra dècada i els teus amics s’ajuntin per fer-te un regal. En el millor dels casos, podràs pernoctar en aquest ‘hotel boutique’ que pensaves que havia tancat d’ombrívol i silenciós com està el seu elegant vestíbul minimalista; si no, pots fer un ‘brunch’ (un ‘culinary concept’ de passar gana a mitja tarda) i utilitzar el solàrium (prendre el sol afluixant la mosca). Els hotels ‘boutique’ als quals arriben visitants amb els seus Mini descapotables, perquè solen ubicar-se en carrers estrets, estan contribuint a la despoblació d’urbs i petits llocs. La gentrificació és un ‘concept’ del qual ja no es parla per pura resignació. Que es quedin el centre, no penso anar per allà si veig per la finestra que han arribat un altre parell de creuers de deu pisos, penses. Però no. Les tendències ‘repijas’ en matèria immobiliària es reprodueixen per espores i s’instal·len on volen. O on els deixen, que és a tot arreu.