La dimissió de Truss | Un símptoma de decadència, per Albert Garrido

El compte enrere de la dimissió de Liz Truss va començar a córrer el mateix dia que el Banc d’Anglaterra va haver d’acudir al rescat de la lliura, ferida per la primera ministra quan va donar caràcter oficial a un programa econòmic entre ultraliberal i sense nord, aliè a la realitat d’un moment extremadament difícil per al Regne Unit, atrapat entre les conseqüències del Brexit i la crisi en curs que sacseja Europa. La insòlita brevetat de l’estada de Truss en el 10 de Downing Street és la culminació de la cadena de despropòsits que es va iniciar amb la convocatòria per part de David Cameron del referèndum sobre la permanència a la UE, va continuar amb el mar de dubtes i la inoperància que va tenallar Theresa May i va desembocar en el caos amb l’aclaparadora victòria electoral de Boris Johnson i la seva no menys aclaparadora capacitat per a l’extravagància. Era impossible que Truss seguís un dia més en el càrrec després de prescindir de Kwasi Kwarteng, presumpte ideòleg del seu programa econòmic, de concretar-se la dimissió de Suella Braverman, ministra de l’Interior, i que es multipliquessin en els comuns les veus conservadores demanant la dimissió de la ‘premier’, moltes en sintonia més que mai amb els custodis de la City. «No necessitem més Cirque du Soleil», va dir dimecres un empresari, escamnat com la majoria d’actors econòmics pel gust per la improvisació de Johnson i per l’absurda pretensió de Truss de retallar els impostos en 60.000 milions d’euros i, se suposa, d’endeutar-se fins a les celles. La recerca de certeses serà la primera missió de qui el dia 28 succeeixi Truss si es compleixen els terminis per abreujar al màxim el procediment de reemplaçament. De moment, 44 dies –només 44 dies– han sigut suficients per sospesar l’empetitiment d’un país que va ocultar per última vegada les seves carències amb la resplendor del protocol funerari activat per acomiadar Isabel II. Perquè els vaticinis sobre el cost que tindria el Brexit es compleixen dia rere dia amb matemàtica precisió, i ha fet la resta la inadequació de les mesures per contrarestar la desconnexió del mercat únic europeu, juntament amb la imperícia de governants instal·lats en un univers irreal. Inspirar-se enmig de la tempesta en les receptes de Margaret Thatcher ha sigut la traducció pràctica de la falta d’adaptació al medi que ha precipitat el daltabaix de Liz Truss. La millor sortida del laberint seria convocar eleccions i airejar la política britànica, però la negativa conservadora a fer-ho, vist el que pronostiquen els sondejos, també forma part del daltabaix, tot i que sembli poc menys que inevitable que la legislatura venci abruptament molt abans del 2026. Perquè sigui qui sigui el successor de Truss –la llista d’aspirants no és curta– haurà de carregar amb la sensació de decadència i vulnerabilitat que acompanya des de fa anys els inquilins del número 10, incapaços d’ajustar el seu discurs al pragmatisme que tantes vegades va caracteritzar molts dels seus antecessors.

La dimissió de Truss | Un símptoma de decadència

Els vaticinis sobre el cost que tindria el Brexit es compleixen dia rere dia, i ha fet la resta la inadequació de les mesures per contrarestar la desconnexió del mercat únic europeu, juntament amb la imperícia de governants instal·lats en un univers irreal

El més llegit