Ignazio La Russa: la mirada luciferina del Rasputin de l’extrema dreta, per Josep Maria Fonalleras

Feia un any que Ignazio La Russa, amb 24 anys, era al capdavant del Front della Gioventù, la branca juvenil del Movimento Sociale Italiano (MSI), els hereus declarats dels “perdedors” de la guerra, com ells mateixos confessaven. Havia arribat amb la família des de Sicília, on el seu pare va ser un dirigent del Partit Feixista, i ja vivia a Milà. El 1972 va participar en un míting anticomunista a la PiazzaCastello. En tenim les imatges perquè les va fer servir Marco Bellocchio per a la seva pel•lícula 'Sbattiil mostro in prima pagina', que aquí es va traduir com 'El monstre a la portada'. L’argument del film no és sobrer. Es tracta d’incriminar amb falsedats un jove comunista per un crim horrible que no va cometre. Mentides per desacreditar l’esquerra, en una època crítica per a Itàlia, els anomenats 'anni di piombo', els anys de plom (els 70 i 80 del segle XX) que van dur confrontacions violentes, atemptats, segrestos i una sensació latent i constant de guerra civil. Doncs bé, La Russa era un jove dirigent feixista que s’adreçava “a tots aquells italians que no hem renunciat a qualificar-nos com a homes”. No és només el que deia, sinó com ho deia. Un dels testimonis d’aquell míting, Sergio Cusani, parlava, anys després, “d’aquells ulls inquietants que ens miraven”. El La Russa jove fa por de veritat, amb cabells llargs, barba prominent, nas punxegut i mirada desafiant, un 'sguardoluciferino'. Potser per això, per aquestes imatges, a la premsa italiana ha estat qualificat com a “Rasputin de l’extrema dreta”. L’any següent, el 1973, continuava al capdavant dels joves feixistes. Van organitzar una manifestació i van muntar una ràtzia pels carrers, van entrar a sang a diversos edificis (un dijous conegut com el “giovedì nero”) i, finalment, van fer esclatar dues bombes, una de les quals va matar el policia Antonio Marino. La Russa no va ser detingut, però sempre se l’ha acusat de ser l’instigador intel•lectual dels fets. Rasputin efervescent i desaforat. Al cap de 50 anys, en el seu lloat discurs de presa de possessió com a president del Senat, La Russa parlava de «la dramàtica època de la violència» com si ell no n’hagués format part, com si no en fos un dels responsables. En la línia blanquejant i institucional del seu parlament, va citar víctimes d’un costat i l’altre: «M’inclino davant la seva memòria». És el mateix plantejament hipòcrita que va utilitzar quan va robar aquella famosa frase del president Pertini: «A la vida, de vegades, és necessari saber lluitar no només sense por, sinó també sense esperança». I la va reformular: «No lluites quan penses que pots guanyar, sinó quan vius ocasions que valen la pena ser viscudes». És, en certa manera, una concentració del decàleg feixista. La imminència del moment, la lenta persistència malgrat els embats del destí. I la lloança del passat, ara tenyida de respecte democràtic, com quan La Russa va oferir un ram de roses blanques a Liliana Segre, la supervivent d’Auschwitz que va presidir el Senat momentàniament i va llegir un memorable discurs antifeixista en el qual evocava el banc de l’escola que va haver de deixar per culpa de les lleis racials de Mussolini i el banc honorable del Senat que llavors ocupava. La Russa va dir que firmava tot el que havia dit l’heroica àvia i que mereixia tots els aplaudiments. És el mateix La Russa que fa quatre anys, en un reportatge de la televisió va mostrar als espectadors la seva col·lecció de «fascist memorabilia», com la va qualificar ‘The Guardian’, una mostra horrorosa de bibelots mussolinians. Aquella barba juvenil de Rasputin, però, s’ha tornat barbeta blanca i retallada, institucional. I, al llarg dels anys, la violència pura ha esdevingut sarcasme indigne o broma de baixa estofa. La Russa va negar que Berlusconi triés dones guapes: “També n’hi ha de lletges, però sense arribar al nivell de les de l’esquerra”. O va mig enlairar el braç al Senat per anar en contra de la llei que prohibia la salutació romana, un símbol que ell va recomanar com a mesura per lluitar contra la covid. La Russa és un fanàtic de l’Inter (accionista i tot, ha dit que va ser més feliç quan van guanyar la Copa d’Europa que no pas el dia que va presidir el Senat) i un amant dels indígenes americans i de la seva cultura. És per això que els seus fills es diuen Geronimo, Cochis i Apache. No és broma. Sembla que faci broma, però aquella barba (i la mirada luciferina) encara el delaten.

Ignazio La Russa: la mirada luciferina del Rasputin de l’extrema dreta

El 1972, l’actual president del Senat italià era un jove dirigent feixista, efervescent i desmesurat, a qui sempre es va considerar instigador intel·lectual de la ràtzia que va acabar amb la mort d’un policia

El més llegit