Cameron, May, Johnson, Truss... Aquesta és la llista de víctimes del Brexit. Un a un, els dirigents i primers ministres conservadors han caigut fagocitats per un partit que no sap el que vol. Necessitats de fer-se un lloc entre el populisme de Farage i la modernitat de Clegg, van fugir cap endavant proposant un referèndum per sortir de la Unió Europea. I van acudir a la votació dividits, perquè molts dels dirigents i votants conservadors el van recolzar com a instrument de negociació davant els socis comunitaris. Una mica com Mas a Catalunya. Però allà la gerra es va trencar del costat de la sortida. I des d’aleshores no saben què fer. La vida fora de la UE, a la jungla que diu Borrell, és molt dura, especialment si has viscut al jardí. La fonamentació dels consensos britànics (la corona o l’enfrontament amb Brussel·les) flaqueja. Ningú vol fer-se responsable dels problemes dels britànics. I les solucions màgiques amb què Truss es va cruspir Johnson se les han menjat els mercats financers amb patates. Per unes hores, la lliura esterlina va fluctuar al ritme del deute grec el 2009 o el 2010. Davant el risc d’impagament, la City vol tisores i mà dura, no thatcherisme de baixa intensitat. Són les regles que tant han lloat els conservadors britànics, precisament.