Sense adonar-se’n, la tia Delia utilitza moltes metàfores quan parla. «La vida és un carnaval», diu quan alguna cosa la descol·loca, una circumstància molt poc freqüent, ja que gairebé tot li importa un rave. En realitat, la metàfora, com a eina de la imaginació poètica, impregna l’esdevenir quotidià en cada pas, en cada conversa: «Laura, no et mengis tant l’olla, que no val la pena», «a tal li falta un cargol», «posa’t les piles, ‘brother’», «la inflació va com una bici sense frens». I coses així. La paraula és només espuma del pensament i, com a tal, es desfà, s’escorre d’entre les mans i sovint no n’hi ha prou per expressar, cobrir i acotar la complexitat del món. D’allà la metàfora, un retorciment del llenguatge per encertar a la diana, una figura retòrica que neix d’una comparació sobreentesa.