El papa Francesc acaba d’acceptar la renúncia a Antonio Cañizares, arquebisbe de València durant vuit anys i en dues ocasions vicepresident de la Conferència Episcopal, que fa uns dies va bufar 77 espelmes i, com correspon al seu càrrec, havia tramitat la jubilació als 75. M’imagino el Summe Pontífex somrient amb un benèvol gest d’alleujament mentre li firmava el relleu al Vaticà. Tanta pau portis com descans deixes. Dos exercicis de pròrroga ha tingut un dels membres de la cúria espanyola més coneguts per les seves explosives càrregues contra qualsevol indici d’evolució social des de les cavernes, l’antítesi del mateix Bergoglio, a qui, tanmateix, va defensar de les acusacions de «comunista». Que es queda l’Església sense una de les seves veus més polèmiques, dogmàtiques i reaccionàries és un dir, ja que continua com a bisbe emèrit i fins als 80, en la seva condició de cardenal, podria participar en un conclave. «He arribat a la meta, he guardat i defensat la fe», va dir en el seu comiat. ¿De qui?, seria la pregunta. El diable és al Govern, però els pactes Església-Estat i els seus pressupostos, que sapiguem, continuen tenint bona salut.