Un xinès a Casa Leopoldo

A Barcelona hi ha noves i bones iniciatives. També d’altres que han superat temps durs i continuen prestigiant la ciutat. Però per desgràcia també hi ha entitats, comerços, cafès... que han sucumbit i li resten atractiu. La vida és canvi i el comerç ha d’adaptar-se a la demanda, però tinc la sensació que algunes desaparicions no obeeixen només al mercat sinó també a fallades col·lectives de la ciutat. La setmana passada es va publicar que l’emblemàtica Casa Leopoldo, del Raval, s’havia convertit en un restaurant xinès. Els restaurants canvien de mans i res a objectar als xinesos. Alguns –pocs a Barcelona– són excel·lents i en tot cas la clientela mana. Però Casa Leopoldo era un gran referent de Barcelona. Un bon restaurant de peix i guisats tradicionals, no barat perquè el producte té el seu preu, però popular i gens luxós. Fundat el 1929, a finals dels 60 el fundador, Leopoldo Gil, encara rebia al darrere d’una petita barra i el seu fill, el Germán, després ajudat per la seva neta la Rosa, portava la casa. Era tan eficient com encantador i encara enyoro els seus comentaris i les magnífiques planxes de xipirons que portava. Però gastronomia a part, Casa Leopoldo era gairebé una institució que traspassava totes les fronteres. Record haver trobat Manolo Vázquez Montalbán i Eduardo Bueno, constructor i candidat del PP en unes eleccions catalanes. Leopoldo Rodés, Duran Lleida, Antoni Balmón, Francesc Sanuy... i bastants periodistes. I fins i tot una parella desconeguda que mai menjava amb vi –ni aigua– sinó amb Johnnie Walker, etiqueta vermella. Després de la mort de Germán, la seva filla Rosa va seguir amb el restaurant. A l’altell hi havia tertúlies setmanals o mensuals, i al migdia i entre setmana un bon menú de preu ajustat. Però quan la Rosa va decidir jubilar-se, tot va trontollar. El 2018 els restauradors Òscar Manresa i Romain Fornell el van tornar a obrir, però la pandèmia va ser l’estocada final. ¿Per què a París el gran cuiner (i empresari) Alain Ducasse manté vius bistrós de sempre com Benoit o Chez Allard, malgrat que els propietaris que els van crear es van retirar, i aquí el Leopoldo és avui un xinès? ¿Per què ningú del potent sector hoteler ho ha tornat a intentar? Sí, Benoit o Allard eren, diguem, més de categoria, però crec que la creixent imatge de falta de seguretat és el que és decisiu. ¿Pot ser que, malgrat les moltes i molt costoses millores urbanístiques, el Raval d’avui sigui més insegur que l’antic «barri xino»? Preocupant. A Casa Leopolo vaig coincidir de vegades amb el galerista Joan Gaspar Farreras, mort d’un atac de cor en plena pandèmia. La seva viuda, Nuria Ridameya, segueix al capdavant de la galeria i –recuperada ja la normalitat– ha muntat una exposició homenatge amb quadros de la seva col·lecció –i fins i tot dels seus barrets– que es va inaugurar el cap de setmana amb assistència de molts galeristes i amics com el ministre Miquel Iceta, Lluís Bassat, Amadeu Cuito, Josep Maria Bricall, Vicky Combalía, Pere Barri, Vicente Molina, Àngels Torras, Helene Carabén, Xavier de Antonio, Joan Ricomá, Manuel Quintana, Benito Padilla, Patricia de Muga... Els Gaspar són part de la història cultural de la ciutat. La Sala Gaspar va ser fundada el 1909 a Consell de Cent com una botiga de marcs i gravats i després va anar dedicant-se més a l’art quan van agafar les regnes Miquel Gaspar Peronella i Joan Gaspar Peronella, fill i nebot del fundador. La Gaspar va ser la que després de la guerra va organitzar la primera exposició de Picasso a Barcelona. I el 1988 va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi per la Generalitat de Catalunya. Però no tot va ser fàcil. A mitjans dels 40, disposar d’un passaport era gairebé impossible i per anar a París i connectar amb el món artístic europeu el matrimoni Joan Gaspar-Elvira Farreras s’apuntava a peregrinacions a Lourdes. Després baixaven de l’autobús a Perpinyà i al cap d’uns quants dies n’agafaven un altre de retorn. La Sala Gaspar va patir una escissió el 1991 quan la sintonia entre els descendents va ser pitjor que impossible. Joan Gaspar Farreras, fill del Joan, va muntar la seva pròpia galeria, la Sala Joan Gaspar, a Letamendi i, pel contracte de la ruptura familiar, no va poder tornar a Consell de Cent –a un local pròxim– fins a anys després. La Sala Joan Gaspar ja la va muntar amb la seva dona, Nuria Ridameya, i recordo les exposicions sobre Miró en blanc i negre, Mitoraj, Alfaro, Clavé, i la molt important ‘Suite Vollard’ de Picasso... I va ser pionera en la sortida a exposicions internacionals a països com l’Índia, el Perú o Turquia. Fa poc Joan Gaspar va ser guardonat a títol pòstum com a Galerista d’Honor pel Gremi de Galeristes de Catalunya i aquests dies la galeria recorda el seu fundador amb una gran exposició de la seva col·lecció. Llàstima que el gran caos de les obres de Consell de Cent en dificulti l’accés. De vegades és molt complex saber el que és millorar per a la ciutat.

Un xinès a Casa Leopoldo

Joan Gaspar va morir fa dos anys i la galeria ha obert una exposició homenatge amb la seva col·lecció

El més llegit