Enterrada i dissimulada sota la llampant i espectacular crisi del Govern batega una altra crisi no menys inquietant, però curiosament molt més silenciosa: la lenta, inexorable i angoixant descomposició de la cúpula dels Mossos, un dels pilars del país, que, per desgràcia, cada vegada s’assembla més al Govern en la seva decadència. El pecat original és, per descomptat, la doble i injusta destitució del major Josep Lluís Trapero, primer pel 155 i les ànsies de venjança de l’unionisme que no li va perdonar la seva meritòria neutralitat l’1-O, i més tard pel conseller Elena, que va voler també venjar-se de la restitució que li havia concedit l’anterior conseller, Miquel Sàmper, i de la resistència del major a acatar ordres polítiques. Les dues defenestracions van ser igual de cruels, però almenys la primera es va entendre: apallissat per la premsa de Madrid, calia tallar el coll al símbol de l’independentisme. La segona va ser, a més d’injusta, confusa, demagògica i pèssimament explicada, i el que ha passat després no s’entén sense aquella compareixença forçada i molt poc convincent del conseller Elena. Per justificar la seva inexplicable decisió, el conseller va dotar llavors d’un poder excessiu el seu substitut, el comissari en cap, Josep Maria Estela, i va sembrar de retruc una altra llavor de la discòrdia amb el seu llavors número dos, Eduard Sallent, amb qui ha mantingut una guerra oberta fins avui, també filtrada en els mitjans, que va acabar de debilitar el cos.