Hi ha un quadre que em fascina des de fa molt temps, des que el vaig veure en una exposició de la col•lecció Carmen Thyssen-Bornemisza a Sant Feliu de Guíxols. Es diu “Banyistes a la platja” i és de Walt Kuhn, un pintor nord-americà nascut el 1877. Retrata una escena de platja, com no podia ser d’altra manera, de l’any 1915. Hi ha tres taques de color que dominen el quadre. El gris d’un cel sense cognoms, un blau intens de mar, i el groc pàl•lid, un ocre discretíssim de la sorra on jeuen els qui prenen el sol, juguen, miren els velers o s’asseuen sota un para-sol. És una escena idíl•lica i plàcida, amb personatges a penes esbossats amb tres o quatre traços, un quadre impressionista lluminós. I, tot i això, em fascina i alhora em genera una angoixa difícil de descriure. Tot està suspès en un ambient pastós, com si el vent de llevant, calorós i persistent, hagués petrificat el dia de platja. No tenim la il•lusió del moviment i les barques semblen encastades en l’aigua com papallones en una col•lecció. A la sorra, els banyistes ara sembla que estiguin a punt de ser engolits per una sorra que esdevé un magma sense forma. Si t’hi fixes bé, “Banyistes a la platja” ja no és un retrat costumista, sinó l’anunci d’un cataclisme.