La prèvia no era massa encoratjadora. Es notava en l’ambient. L’amic amb qui habitualment veig els partits (amb qui vaig assistir a la tristíssima imatge contra el Celta en directe, tota una premonició de l’‘horribilis septimana’ que havia d’arribar) no tenia la tensió habitual, i menys en un clàssic, no semblava especialment disposat a patir, a vibrar, a emocionar-se o a cridar. Per molt diferents circumstàncies, estàvem sols. Altres amics havien preferit viatjar o van aprofitar el diumenge estival de l’octubre per anar a buscar bolets. Assumeixo, doncs, la part alíquota de responsabilitat en la derrota del Bernabéu, però intueixo que gairebé tots els barcelonistes van optar per un perfil baix. Pot ser que l’hora del partit influís, aquesta mena d’ensopiment que ens tenalla després de dinar i, per descomptat va influir el daltabaix contra l’Inter, aquesta mort lenta, aquesta agonia sagnant que encara durarà 10 dies més, fins que es confirmi que el Barça ja estarà fora de l’elit (si no hi ha un estrepitós miracle) fins i tot abans de la castanyada i el dia dels fidels difunts. És un desastre, es miri com es miri, que afectarà la dignitat i la caixa dels quartos, però sobretot la dignitat d’un equip «que està en construcció».