La conjuntura econòmica a què estem abocats, per Guillem López Casasnovas

Comento al lector com veig la situació. Em permetran que els estalviï matisacions i embuts. Els espanyols teníem guardiola postcovid: alimentada per ertos, eren recursos emmagatzemats al no poder gastar-los ateses les restriccions sofertes. A l’obrir l’economia postpandèmia hem gastat el que ja no ingressàvem: ho hem fet en ‘sortides’, escapant-nos del nostre entorn més pròxim, per airejar-nos amb la tornada a bars i restaurants i a viatjar en vista de qualsevol reclam. Això en bona mesura ha alimentat el nostre propi sector de serveis d’oci i turisme, que aquest estiu ha tocat sostre. I la guardiola ha quedat la meitat de la que teníem. Hem actuat com si la despesa en turisme i oci fos un bé de primera necessitat, la qual cosa ha alimentat alces de preus, afegits als que imperaven en productes efectivament de primera necessitat real: alimentació i energia. Satisfeta la demanda de ‘sortir’, ens trobem avui amb menys disponibles (menys estalvi, pèrdua d’ocupació) en resposta a la demanda que entre tots vam crear i que s’ha esvaït. I comencen ara les conseqüències: els treballadors del sector serveis, acabada la temporada, estan a l’atur; els seus salaris tampoc van créixer amb l’explosió de consum, malgrat l’augment de marges. Ara tocaria revisió, però no es pot en vista del descens del consum: serien efectes de ‘segona ronda’, es diu, que ens farien menys competitius. Els beneficis, com sempre, saben migrar o quedar-se a les butxaques d’uns quants: la desigualtat augmenta. Amb la inflació enquistada, cada país treu la seva pròpia farmaciola per curar ferides: uns per reduir la inflació, volent ‘capar’ preus; d’altres, subvencionant famílies, ja de manera universal o selectiva. A la zona europea comuna, les taxes d’inflació difereixen (França la meitat que Espanya) i les polítiques de protecció dels més febles també: és el drama de la Unió Europea, on es comparteix la política monetària però no la fiscal. Alemanya transfereix a les famílies centenars de milers de milions d’euros. A nosaltres ens agradaria fer-ho també, en vista de com ha baixat l’estalvi de les famílies, però no tenim un ‘bazuca’ com l’alemany, ja que el país està endeutat fins al capdamunt. ¡Si ni tan sols en èpoques d’‘’España va bien’’, amb augments de dos dígits, hem sabut tancar la bretxa del dèficit públic i el creixement del deute! D’aquella pols aquests fangs. Mentre mantinguem la capacitat de col·locar el nostre deute a l’esquena de la Unió Europea de la mà del BCE i els tipus d’interès no es disparin, el curtterminisme sense afrontar reformes pendents es mantindrà. Tota la resta enviaria l’economia espanyola als peus dels cavalls del mercat. ¿Quant durarà tot això? Difícil pronòstic, però el final de la guerra de Rússia i el reequilibri que apaivagui les coses sembla necessari. I dic equilibri i no una derrota al complet de Putin, fet que podria portar mals majors a futur. Per a les famílies i les empreses, els efectes de la conjuntura ‘anirà per barris’. Que la Reserva Federal apugi els tipus d’interès i enforteixi el dòlar davant l’euro va bé als nostres exportadors. Les pimes s’haurien d’acostar més a l’arrossegament que aquestes empreses representen, i no tant al servei de la demanda nacional. Les famílies que perdin ocupació, estiguin ja sense estalvis i vegin els ingressos reals erosionats per la inflació, requeriran suport amb polítiques selectives, que la nostra protecció social no sap fer al fiar-ho tot a l’universalisme. En política econòmica convindria dedicar els pocs recursos dels quals disposem (recordem que ja ara la nostra despesa no la sufraguen els nostres propis ingressos) a polítiques selectives; no a baixades generalitzades d’impostos o a subvencions indiscriminades de l’energia. A banda d’ocurrències en un sentit o l’altre, és poc previsible que s’implementi la reforma fiscal que el país necessita. Els treballs de la Comissió en la qual vaig participar continuaran dormint el son del just. Malgrat tot això, no s'espera una crisi, tal com es percep socialment quant a ruptures de cotilles i esquerda de la cohesió social, de la mida de la viscuda el 2007. La crisi financera ho va inundar i va contaminar tot. Aquesta vegada repuntarà una mica la morositat, la de qui en l’alegria va subscriure hipoteques a tipus variable, però no serà generalitzada i els bancs en els seus balanços ho compensaran amb el retorn a tipus d’interès més normals.

La conjuntura econòmica a què estem abocats

Mentre mantinguem la capacitat de col·locar el nostre deute de la mà del BCE i els tipus d’interès no es disparin, el curtterminisme sense afrontar reformes pendents es mantindrà

El més llegit