Té tetes la cantant Rigoberta Bandini –les ha ensenyat en algun concert al més pur estil Delacroix»–, i també ha demostrat un parell d’ovaris. Estant a la cúspide de tot, gràcies a un esforç treballat a morter, des de l’anonimat i sense grans pirotècnies discogràfiques, decideix que ho deixa temporalment, que, quan acabi la gira en curs, agafa el portant per instal·lar-se a l’ombra d’un cocoter a continuar component cançons. La vida va massa de pressa, amb revolts i sense biodramina. Pilota a terra, i fa bé si li ve de gust: les seves lletres tenen gràcia per la manera de reivindicar allò femení, incloses les mares, aquests éssers imprescindibles i generosos (de vegades exasperants) que sempre tenen caldo a la nevera.