Si el món interior fos més organitzat, si els nostres sentiments s’ordenessin de manera pragmàtica, ens enamoraríem dels amics de tota la vida amb qui ens avenim. El matrimoni seria una prolongació còmoda i natural del companyerisme i el carinyo fraternal. L’amistat aporta això: sentiments clars i autèntics no alterats per les passions ni desgastats per la convivència. La sintonia amb un altre fa créixer la meva confiança en mi mateixa i en la vida, la seva amistat em reconforta i torno a casa amb la salut emocional restablerta. Però els sentiments, o el cor, o la part del nostre cervell que regula els afectes i el desig, no es governen mitjançant el sentit comú, sinó que operen per mecàniques indesxifrables, almenys per al subjecte. No ens solem enamorar de qui convé, sinó d’altres cap a qui ens propulsa una força en la majoria dels casos insondable i incontrolable.