Alphonse Karr va ser un novel·lista francès de finals del XIX que, sobre la humanitat, va dir que «l’home tot ho perfecciona al seu voltant; el que no encerta és a perfeccionar-se a si mateix». Aquesta frase m’ha vingut a la memòria després de repassar la premsa i sorprendre’m de com l’ésser humà pot, un sol dia, cometre fets meravellosos i atrocitats inimaginables. Un nadó rep el primer trasplantament d’intestí del món després de la donació d’una persona morta. ¿Pot contenir un titular més dosi de bondat, més sentit de civilització i més humanitat que aquest? Un nounat és atès per metges que tenen com a afany salvar vides i que els ha portat fins al punt d’aconseguir trasplantar un òrgan d’algú amb una generositat que ha anat més enllà de la seva existència, donant els seus intestins per salvar una altra vida. ¿Hi ha un acte més altruista i esplèndid que salvar la vida d’un nadó, d’algú que li queda tant per endavant i que avui dia desconeixem què li ofereix el futur? Ningú sap si a aquesta personeta que avui la humanitat li ha allargat la vida arribarà a ser un savi, algú solidari i bona persona, o si per contra arribarà a ser algú malvat que en un futur cometi actes terribles.