L’Europa de la Defensa continua coixejant

Després de la invasió russa d’Ucraïna, els països de la Unió Europea (UE) han incrementat substancialment els seus pressupostos militars nacionals: Alemanya destinarà 100.000 milions d’euros a modernitzar el seu exèrcit, Espanya augmentarà el 25,8% de la despesa militar el 2023 i Polònia el duplicarà. Però aquesta despesa militar més alta no implica automàticament una millora qualitativa de la capacitat efectiva de la defensa europea. Malgrat els nombrosos plans, estructures i instruments creats en els últims anys per desenvolupar una autonomia estratègica europea i una veritable Europa de la Defensa, aquesta última continua tenint greus deficiències: una cooperació molt limitada entre els estats de la UE, unes carències d’equipament militar clau, un greu retard en tecnologies punta i una indústria militar debilitada per la preferència de nombrosos governs per comprar el seu equip militar important fora de la UE. Els Vint-i-set ja van dedicar a defensa el 2021 una quantitat quatre vegades superior a la de Rússia (255.400 milions de dòlars davant 65.900 milions) i compten globalment amb un 46% més de personal militar actiu que Rússia (1,31 milions davant 900.000), segons l’International Institute for Strategic Studies (IISS). Però la UE continua depenent totalment per a la seva defensa de l’OTAN i dels Estats Units. L’informe de la Comissió Europea sobre els dèficits militars de la UE va ressaltar al maig que una de les seves greus carències residia en els sistemes de defensa aèria i antimíssils, una debilitat que s’ha fet més patent amb l’ús intens rus dels bombardejos amb míssils a Ucraïna. Però aquest és un exemple de com els dispars interessos dels Vint-i-set obstaculitzen en la pràctica el desenvolupament efectiu i harmonitzat d’una política de defensa comuna. Escut europeu Alemanya impulsa construir un escut europeu antimíssils (European Sky Shield) per potenciar la seva pròpia indústria militar i la producció dels seus interceptors Iris-T i complementar-ho amb la compra d’Arrows-3 israelianes i Patriot nord-americans. La iniciativa de Berlín se superposa i xoca amb els encàrrecs previs de la mateixa UE a un consorci liderat per la francesa MBDA el novembre del 2019 per desenvolupar interceptors de míssils a escala atmosfèrica (projecte TWISTER) i a un consorci liderat per l’espanyola SENER el juliol del 2022 per al desenvolupament d’interceptors de míssils hipersònics (projecte HYDEF). El projecte alemany complementaria l’escut ja existent de l’OTAN per a míssils balístics de molt llarg abast. Alemanya ha aconseguit l’adhesió de 12 països de la UE més i de dos membres de l’OTAN extracomunitaris (Noruega i el Regne Unit). Però ni Espanya, ni França, ni Itàlia s’hi han sumat; ni tan sols Polònia, que comparteix frontera amb l’enclavament rus de Kaliningrad i que prefereix desenvolupar el seu propi sistema. L’enviament d’armament a Ucraïna està buidant els arsenals europeus, cosa que se suma al dèficit d’inversió en equip militar de 160.000 milions acumulat durant la dècada de la política d’austeritat, segons calcula la Comissió Europea. Aquí de nou, les prioritats nacionals i la dependència dels Estats Units obstaculitzen un desenvolupament coordinat d’una indústria militar a escala europea. Les compres conjuntes només representen l’11% de les adquisicions totals d’armament de la UE i els Vint-i-set obtenen el 60% dels seus subministraments militars fora d’aquesta. Polònia n’és un clar exemple recent: al juliol va firmar un contracte amb Corea del Sud per 14.500 milions per al subministrament de tancs, artilleria i avions per reforçar el seu exèrcit i substituir el material militar enviat a Ucraïna. Retard tecnològic El retard tecnològic acumulat per la UE durant la dècada d’austeritat també té les seves conseqüències en defensa. La majoria dels microxips que requereix l’armament modern produït a Europa procedeixen de Taiwan i Corea del Sud i els fons reals mobilitzats per la UE per recuperar el seu retard en microxips són insuficients i molt inferiors als dels EUA i Corea del Sud. La guerra a Ucraïna també ha demostrat la importància dels drons armats. Mentre països com Turquia i l’Iran són capaços de produir-los en sèrie, el primer prototip d’eurodron no estarà disponible fins al 2024. Fins i tot el Fons Europeu per a la Pau, que finança l’enviament d’armes a Ucraïna, genera tensions entre els Vint-i-set, ja que el percentatge del reembors pel cost de les armes enviades a Kíiv ha caigut del 85% al 46%, malgrat que s’ha incrementat fins als 2.500 milions.

El més llegit