No és nou que des de la política s’intenti gestionar la memòria aliena, imposar la desmemòria amb mala intenció i per pura vagància, ja que resulta més fàcil governar la ‘tabula rasa’. El cap del proïsme com un solar gegant buit, un disc dur que poden esborrar a voluntat o omplir amb tonteries. Davant el dret a conèixer la veritat, alguns oposen l’obligació d’oblidar. El problema rau en el fet que exigeixen la desaparició de records cada vegada més recents. S’ha de canviar de pantalla, que es diu ara, a velocitats de vertigen, independentment de la importància de la informació o els sentiments emmagatzemats. Es busquen ciutadans semblants al peix Dory, l’amiga de Nemo que oblidava el que acabava de dir o fer minuts abans. Governen aquest país personatges com el vicepresident de Madrid, del PP, Enrique Ossorio, qui va assegurar la setmana passada que les famílies dels 5.000 usuaris de residències per a la tercera edat de la seva comunitat morts en la primera onada de la pandèmia «ja han girat full». Aquest és el seu argument per no investigar la mala o nul·la atenció que se’ls va donar. Quina classe de persona creu que es triguen dos anys i mig a arraconar els pares, mares, avis, àvies, veïns, amics, morts en absoluta soledat i sense rebre ajuda mèdica. Se’ls omple la boca amb la defensa de la família, ha de ser només la seva pròpia. Ossorio ostenta a més la responsabilitat d’Educació, Universitats i Ciència en el govern d’Isabel Díaz Ayuso. Precisament les matèries que s’entenen com a sumes de saber, patrimoni intel·lectual que passa de generació en generació. Amb una mica de sort se li oblida anar al despatx i transcorre la legislatura sense gaires lapsus més. Però si n’hi hagués, girem pàgina.