¿I si estiguéssim equivocats? ¿I si els que considerem una malifeta els crits d’una manada davant un col·legi major de Madrid no tinguéssim la raó davant una part de la societat que continua defensant el fet com una broma que neix de la tradició? ¿I si aquesta gens menyspreable porció social que no va veure masclisme ni assetjament –incloses algunes de les noies de l’escola del davant– estiguessin en el costat bo de la veritat i fóssim nosaltres els desencaminats? Bé podria ser, en vista dels centenars de reaccions de caire homòfob, que el tuit desafortunat d’Iker Casillas amb la broma de la seva sexualitat no fos tan desafortunat. Prefereixo pensar que som majoria els qui creiem que sí que ho va ser. Però potser no sumem aquesta majoria. Potser resulta que els qui ens indignem quan un conseller de Madrid afirma i es reafirma que les famílies han superat la pèrdua d’éssers estimats en el confinament i no troba censurable la seva asseveració (i fins i tot s’enfada quan se l’hi qüestiona), en realitat no tenim la raó al formar part dels indignats, i que potser hàgim passat al pilot dels ‘indignadets’, com es coneix a aquest grup de pell fina que se subleva quan li discuteixen. ¿I si els indignadets fóssim nosaltres? ¿Quina línia vermella divideix els indignats dels indignadets?