Ortega Smith, Vox li ha muntat un procés

Espanya és tan centralista que fins i tot les depuracions perpetrades a Madrid tenen Madrid com a destí final. El megalòman Javier Ortega Smith ha sigut degradat de número dos a número zero de Vox, amb l’excusa d’enviar-lo a lluitar contra «Carmeida», la fusió de Carmena i Almeida que l’advocat hispanoargentí aplica en públic a l’alcalde de la capital. És curiós descobrir que es pot ser massa d’ultradreta. En Ortega Smith, la mida importa. Sempre compareix per sobre dels periodistes, ominós com la mare de Woody Allen gegantesca sobre els gratacels en ‘Històries de Nova York’. En cap cas no s’ha d’entendre que la ultradreta practiqui una discriminació mètrica, quan la triomfal Giorgia Meloni fa 1,62 i Abascal es deixa barba per créixer uns centímetres. Simplement, Ortega Smith cau des de més altura al perdre la condició de general secretari de la ultradreta moderada. Tot i que ara, amb la cresta retallada, l’estatura d’Ortega Smith era significativa com a premonitòria del seu poder d’intimidació. Hores abans de la seva destitució a mitges, va ironitzar, amb punyalada inclosa, que Macarena Olona s’havia recuperat «miraculosament» de la seva malaltia. Va confessar, així mateix, que no s’havien intercanviat ni un whatsapp després de l’exili de la desastrosa candidata ultraespanyola a Andalusia. En sintonia amb la ideologia del partit, Vox ha assajat amb Olona i Ortega Smith el mètode franquista de prescindir simultàniament dels dos bàndols enfrontats en el Consell de Ministres. L’escabetxada escora la formació cap als ultracatòlics: s’envia el número dos reprimit a recórrer el Camí de Santiago del revés; és interessant la tornada de la disciplina física a la penitència política. Ortega Smith es va felicitar del seu aparcament, en la línia de les personalitats massa egrègies per admetre una derrota. En vigílies del seu relleu, no en preveu la possibilitat davant un rendit Federico Jiménez Losantos. En el programa continuava obsessionat a alliberar el país «dels mafiosos que ens governen». La ultradreta cultiva les regles d’etiqueta mediàtiques, així que l’assignació siciliana estava absent d’una entrevista també recent a RTVE. En l’Ens, l’encara número dos es va limitar a quedar en ridícul al negar que Vox pretengués sotmetre l’energia nuclear a referèndum com publicaven els «pamflets» de la premsa, per llegir en pantalla l’article de la Constitució en què per a la seva sorpresa apareix la paraula ‘referèndum’. La ultradreta es desmenteix en directe sense erosionar els seus suports. Com va dir el seu patriarca Trump, «podria disparar a algú a la Cinquena Avinguda i no perdria ni un vot». Cada vegada que es vincula l’ensorrament d’Olona i el seu màxim enemic al fracàs d’Andalusia, s’ha d’insistir que la demolició d’Ortega Smith coincideix amb el judici al Suprem. El teòric moment d’esplendor es va estavellar contra la mecànica processal i el ‘vedettisme¡ de Marchena, decidit que només hi hauria un candidat a l’Oscar al millor actor judicial. El jactanciós número dos no va arribar ni a figurant, va quedar amortitzat; la irrellevància dels seus interrogatoris només queda enfosquida per la desolació al contemplar que els independentistes superen la ultradreta acusatòria en la capacitat d’autodestrucció. En contra de la versió més difosa de la caiguda d’Ortega Smith, no va ser Macarena, sinó Marchena. Amb el retard de les venjances ben cuinades, Vox ha muntat un procés al seu número dos, tres, quatre i així successivament, atesa la quantitat ingent de dignitats que acumulava. Secretari general del partit, controlador absolut dels restants alts càrrecs, regidor per Madrid, portaveu del seu partit a l’ajuntament, diputat al Congrés i advocat del partit contra Catalunya al Suprem. Aquell moment en què l’executiu ubic obliga el patró relegat a preguntar-se qui mana aquí. Sempre a l’avantguarda, Ortega Smith va ser pioner a difondre el seu contagi de coronavirus. Es fotografiava combatent la infecció des de la bicicleta estàtica, tot i que Vox només hauria de permetre màquines que rodessin cap enrere. El anti-Dühring que ha patit aquest anti-Darín revela la perplexitat de la seva marca davant el client insatisfet. Espanya no conté prou ràbia per proveir Vox, i es conforma amb el gerent Feijóo. En aquest dilema, expulsar el número dos quan s’hauria de prescindir del número u és una constant fins i tot en partits democràtics. El problema neofranquista no és orteguià, és Abascal. El substitut, Ignacio Garriga, va ser més eficaç en la presentació de la matussera moció de censura ultramuntana que el seu tremolós líder defensant-la. Vox retrocedeix pel seu mal cap.

Ortega Smith, Vox li ha muntat un procés

Abascal ha assajat amb Olona i l’exsecretari general el mètode franquista de prescindir simultàniament dels dos bàndols enfrontats en el Consell de Ministres

El més llegit