Les debilitats d’Esquerra, per Ernest Folch

Esquerra ha aconseguit el seu gran objectiu inconfessable: eliminar el seu germà gran, fugir per fi de la casa on se sentia acomplexat i començar una nova vida. Els republicans han sigut summament hàbils i van aprofitar un error de principiant de Junts (la famosa qüestió de confiança, tan mal plantejada pel diputat Batet) per trobar la coartada perfecta per decapitar-lo i així empènyer les bases del seu rival per fer-se l’harakiri final. Ha sigut un pla aparentment impecable en què, en una d’aquestes paradoxes esquizofrèniques que només podien passar en el procés ja extint, han coincidit per una vegada els interessos de Junqueras amb els de Puigdemont: tots dos volien que Junts sortís del Govern, tots dos volien liquidar l’antiga Convergència, tot i que per raons oposades. Ara bé, el paisatge després de la batalla que emergeix després del xoc de divendres passat és enganyós. Perquè el viatge cap a la marginalitat de Junts indicaria que Esquerra es queda com a únic amo del tauler governant a plaer. No obstant, les primeres hores dels republicans evidencien les dificultats enormes amb què es trobaran. És cert que Aragonès ha creat un Govern d’aparença àmplia, amb picades d’ullet molt evidents al PSC (Quim Nadal), a l’antiga Convergència (Campuzano) i als comuns (Ubasart). Es tracta sens dubte d’una maniobra intel·ligent però perversa per crear la ficció d’un Govern transversal i, sobretot, per aïllar encara més Junts: qualsevol moviment d’Esquerra té encara la finalitat oculta d’arraconar el seu principal competidor electoral. Una ficció que el que pretén és dissimular la crua realitat: Esquerra haurà d’arribar al final de la legislatura amb uns exigus 33 diputats, fet que l’obliga a estendre la mà a altres futurs socis si vol anar una mica més enllà de la següent cantonada. Per això va resultar xocant la negativa radical de Junqueras, aquest mateix dissabte, d’arribar a algun tipus d’acord amb el PSC, amb l’argument sobre que «molts socialistes es van escalfar les mans aplaudint el nostre empresonament», una actitud que demostra que el líder d’Esquerra, fins i tot quan ja ha guanyat la batalla a Junts, anteposa greuges personals a l’estabilitat del seu Govern. De sobte, Esquerra apareix al centre de l'escaquer havent creat el miratge d’un Govern ampli i estable, però amb grans debilitats estructurals. Perquè per més que no vulgui Junqueras, per moltes filigranes que s’hagin fet triant els nous consellers, el nou Govern és un artefacte summament fràgil i provisional que està en mans del que decideixin Salvador Illa o Pedro Sánchez. Després de la catarsi, també és hora que algú a Esquerra ens expliqui per què, si a Junts són ara tan malèfics, van pactar un Govern amb ells fa només un any i mig, sabent que tenien estratègies diametralment oposades i venien d’una anterior legislatura desastrosa: ¿que era inviable un pacte amb Junts de veritat ho van descobrir fa només uns dies? El que demostra aquest nou escenari, en qualsevol cas, és que Esquerra ha dedicat molt més temps a fer que el seu soci s’autoextingeixi que no a teixir les aliances necessàries per sobreviure. Junqueras hauria de tenir en compte que, desaparegut Junts de l’escenari, tots els focus apunten cap a ell i augmenta per tant la pressió i l’exigència. Està molt bé governar com si es tinguessin 70 diputats però, quan en realitat només en tens 33, és imprescindible una mica més d’humilitat i de generositat.

Les debilitats d’Esquerra

La ficció d’un Govern ampli no pot amagar la crua realitat: Esquerra ha liquidat Junts, però compta amb 33 exigus diputats i Junqueras haurà d’acceptar que està en mans d’Illa i Pedro Sánchez

El més llegit