Oriol Junqueras és un dels polítics més singulars del nacionalisme català. En una dècada que ha consagrat personatges com Carles Puigdemont i Quim Torra, per parlar només dels qui van seguir Josep Tarradellas, és difícil posar-se d’acord sobre qui ocupa el lideratge en matèria d’extravagància. Però tant Torra com Puigdemont, són, per dir-ho així, més transparents. No han pretès mai enganyar ningú. Sempre han defensat posicions extremistes que xoquen amb el tarannà habitual del nacionalisme (si exceptuem els moments de rauxa). L’únic que es va confondre va ser Artur Mas quan va demanar a Puigdemont que el substituís, pensant que la seva tornada al poder era peix al cove. Junqueras, en canvi, és un polític enrevessat, de vegades inintel·ligible, amb raonaments que recorren meandres insondables, alguns de propis del món real, i altres d’ancorats en un món paral·lel on la política s’alimenta d’una interpretació torçada de la història i d’una moral cristiana binària, basada en el bé i el mal.