Els somiejos de Junqueras, per Andreu Claret

Oriol Junqueras és un dels polítics més singulars del nacionalisme català. En una dècada que ha consagrat personatges com Carles Puigdemont i Quim Torra, per parlar només dels qui van seguir Josep Tarradellas, és difícil posar-se d’acord sobre qui ocupa el lideratge en matèria d’extravagància. Però tant Torra com Puigdemont, són, per dir-ho així, més transparents. No han pretès mai enganyar ningú. Sempre han defensat posicions extremistes que xoquen amb el tarannà habitual del nacionalisme (si exceptuem els moments de rauxa). L’únic que es va confondre va ser Artur Mas quan va demanar a Puigdemont que el substituís, pensant que la seva tornada al poder era peix al cove. Junqueras, en canvi, és un polític enrevessat, de vegades inintel·ligible, amb raonaments que recorren meandres insondables, alguns de propis del món real, i altres d’ancorats en un món paral·lel on la política s’alimenta d’una interpretació torçada de la història i d’una moral cristiana binària, basada en el bé i el mal. Intentar entendre com es decanta el seu pensament ve al cas per les declaracions amb què ha definit el moment polític actual després de la sortida del Govern de Junts per Catalunya. L’endemà que el tàndem Puigdemont-Borràs li fes un lleig històric a Pere Aragonès (el primer president de la Generalitat d’Esquerra Republicana des de la transició), Junqueras va dedicar més temps a parlar dels socialistes que dels antics convergents. En tot cas, la seva escomesa contra el PSC es va emportar tots els titulars, quan es va mostrar disposat a tot menys a negociar els Pressupostos amb Salvador Illa. O sigui, tal com estan les coses a la Cambra catalana, disposat a passar de 33 vots a 41, sumant-hi els escons dels Comuns que lidera Jéssica Albiach. Una altra vegada, el món paral·lel on sol recloure’s Junqueras quan ha de fer front a una crisi de fons com l’actual, tenint en compte que la majoria del Parlament són 68 escons, inabastables sense sumar el PSC. Junqueras té tot el dret d’envestir Miquel Iceta i Salvador Illa, com correspon entre forces que tenen en comú una part de l’espai polític. Però no crec que aquest fos el moment més oportú per fer-ho, ni que els arguments utilitzats fossin acceptable. L’endemà que Junts intentés tombar el Govern d’Aragonès (¡el seu Govern!), tenia més sentit dirigir els dards cap als antics convergents (que també competeixen amb Esquerra) que cap a un partit amb un líder que s’ha ofert, durant tota la crisi, a donar estabilitat a la política catalana, o sigui a negociar, sense exigències prèvies, els Pressupostos. Són aquests els moments en què l’actitud de Junqueras resulta sorprenent, impossible de racionalitzar, com quan va animar Rufián a exhibir les 30 monedes de plata de Judes Iscariot. Sobretot quan s’atén l’argument central que ha esgrimit per negar-se a negociar amb els socialistes: suposats aplaudiments dels dirigents del PSC al seu empresonament que no consten a cap hemeroteca. ¿Com pot basar el seu argumentari, en un moment tan crític com l’actual, i sobre una qüestió tan decisiva com l’aprovació de nous Pressupostos, en el fet que Iceta no el visités a la presó? Podrà criticar-se, o no, que no hi anés, però no fa falta ser socialista per saber que si Junqueras està avui en llibertat, és en gran part per l’afany que va posar Iceta a indultar els líders del procés. En algun altre moment, Junqueras ha recordat que ERC va ser el partit més perseguit pel franquisme. Cert, sobretot pel que fa a càrrecs públics. Però utilitzar-ho per diferenciar-se de les altres forces republicanes de 1936 faria regirar a les seves tombes Lluís Companys, o Manel Serra i Moret. No se li hauria d’escapar a Junqueras que la supèrbia és un dels set pecats capitals. Ni ell, ni cap polític català, pot contemplar la crisi d’aquests dies sense sentir-s’hi interpel·lat. La modèstia i l’assossec semblen virtuts més adequades per fer front a una crisi que té els orígens en les falses il·lusions creades pel procés i en la resposta imbècil del Govern de Rajoy i de bona part de l’Estat. De moment, sembla que Aragonès cultiva virtuts més ponderades, tant en la resposta que ha donat a l’envit de Puigdemont com en la composició del seu nou Executiu, amb incorporacions com les de Quim Nadal, Gemma Ubasart i Carles Campuzano. Les continuarà necessitant si vol trobar en el Parlament suports necessaris, i seria millor, per a ell i per a tothom, que Junqueras s’agafés uns dies de recés espiritual.

El més llegit