El Liceu va ser al seu moment el santuari de la burgesia catalana. Allà lluïen les seves dones mentre aprofitaven els entreactes per sopar amb les estimades al veí Quo Vadis, un restaurant tan laberíntic que era possible entrar-hi i sortir-ne sense ser vist amb tanta discreció com al famós prostíbul La Casita Blanca de Gràcia. El Liceu ha seguit el pols de la ciutat i després del seu incendi va renéixer gràcies a la col·laboració publicoprivada. Les administracions saben perfectament que Barcelona no seria Barcelona sense el Liceu. Les empreses privades han anat allunyant els seus centres de decisió de la Rambla de Barcelona i segueixen ajudant, però amb menys convicció. De manera que el patrocini de la institució s’ha adaptat al teixit industrial del segle XXI, cosa que ha atret pimes i alguns «unicorns» locals a més de tornar, com en els seus inicis, als benefactors individuals. El Liceu ha aconseguit evitar convertir-se en el temple de la Barcelona decadent. I aspira a ser la nova casa dels emergents. Per fer-ho, és imprescindible entendre la societat actual i vertebrar-se amb ella, com va fer des de la seva fundació.