Rússia i els seus maleïts taüts de zinc

FÈRETRE 1 Primavera del 1986. Un home ucraïnès anomenat Vasili Ignatenko es consumeix a la clínica moscovita número 6. És bomber, un dels primers a acudir a sufocar l’incendi de la central de Txernòbil després de l’esclat del reactor. Agonitza ofegant-se amb les seves pròpies vísceres. El seu cos ha rebut 1.600 röntgens, quan la dosi letal és de 400. Mor. El vesteixen amb l’uniforme de gala. Com que la radiació li ha inflat tant els peus, no troben sabates adequades per posar-li. Les autoritats no entreguen el cos a la dona, embarassada, ni els de la resta dels seus companys a les famílies. «Són molt radioactius i seran enterrats en un cementiri de Moscou d’una manera especial. En uns fèretres de zinc soldats, sota unes planxes de formigó. Vostès ens han de firmar aquests documents... Necessitem el seu consentiment». Svetlana Aleksiévitx, ‘Voces de Chernóbil’ (Debate, 2015). FÈRETRE 2 Durant la campanya militar a l’Afganistan (1979-89), que pretenia aturar l’avançament dels mujahidins, van batejar com la ‘Tulipa negra’ l’avió de càrrega (model Antonov AN-12) que repatriava els cadàvers a l’URSS. Hi van morir 15.000 soldats soviètics. Els fèretres eren caixes de zinc recobertes de taulons de fusta. «De vegades els fiquen als taüts sense res: els vells uniformes tampoc arriben per a tothom. Les fustes estellades, els claus rovellats... Avui han portat nous morts al frigorífic. Fan olor com la carn de senglar quan ja està rància. ¿Algú em creurà si escric sobre això?». Svetlana Aleksiévitx, ‘Los muchachos de zinc’ (Debate, 2016). FÈRETRE ENÈSIM En la guerra de Txetxènia també ficaven els cadàvers en taüts de zinc, cossos de soldats quintos, nanos oriünds de regions remotes, de províncies, de Saràtov, Kazan, Novossibirsk. Les mares, desesperades, sortien a buscar-los al front sense tenir por del cacau dels obusos. Avui està passant el mateix. També les ucraïneses surten a buscar els seus marits i fills. Demà aplaudiré d’allò més Svetlana Aleksiévitx, la premi Nobel bielorussa, fins que se m’envermelleixin els palmells de les mans, demà quan reculli a la Generalitat el XXXIV Premi Internacional Catalunya per la seva trajectòria. Aleksiévitx té una oïda ciclòpia, sideral. Ningú com ella ha escoltat el dolor al territori d’allò que va ser la Unió Soviètica, el cor d’un dolor polifònic i anònim. «Sempre m’ha atret aquest espai minúscul, l’espai que ocupa un sol ésser humà, un de sol... Perquè, en veritat, allà és on passa tot». Svetlana Aleksiévitx, ‘El fin del Homo sovieticus’ (Acantilado, 2015).

Rússia i els seus maleïts taüts de zinc

L’oïda absoluta, sideral, d’Aleksiévitx, Premi Internacional de Catalunya

FÈRETRE 1

El més llegit