Visca els impostos

Acabo de rebre la cita per al dermatòleg que vaig demanar al meu hospital madrileny de referència, considerat un model de gestió des que es va semiprivatitzar en temps d’Esperanza Aguirre. La meva cita és per al 5 de maig del 2023, és a dir, d’aquí set mesos. No es tracta d’una operació, es tracta tan sols d’una consulta. A partir d’avui, cada vegada que vegi Isabel Díaz Ayuso treure pit per les seves retallades d’impostos als madrilenys pensaré en la meva cita amb el dermatòleg i sabré per què és d’aquí set mesos: perquè mentre als madrilenys ens retallen els impostos ens estan retallant els serveis públics que es financen amb els impostos, no amb somriures. De la mateixa manera, cada vegada que escolti Núñez Feijóo demanar a Pedro Sánchez que abaixi els impostos em recordaré de totes aquelles persones que esperen durant mesos, fins i tot anys, una operació o de tots aquells alumnes que reben classes en barracons o amuntegats en aules insuficients per falta de pressupost per construir escoles, fins i tot per pintar i arreglar les que ja existeixen. Suposo que a Feijóo i Ayuso els és igual, perquè les seves assegurances mèdiques no els faran esperar set mesos i els seus fills o nebots no han de compartir aula amb la xusma. A qualsevol que li preguntin si vol pagar menys impostos dirà que sí, jo el primer. Però si a qui li pregunten li diuen que, pagant menys impostos, tindrà pitjors serveis públics, o que simplement no els tindrà, potser s’ho pensa abans de respondre. Al final, es tracta d’escollir entre un Estat social i un de liberal en què cada ciutadà ha de solucionar els seus problemes pel seu compte i ja s’ho farà el del costat si no pot fer-ho. La disjuntiva és tan vella com el món: individualisme o socialització. Qualsevol dels dos camins és vàlid en una democràcia, però per triar-ne un dels dos la gent ha de saber quines són les conseqüències de l’elecció. I de vegades fa l’efecte que moltes persones les ignoren, tenint en compte la lleugeresa amb què reclamen pagar menys impostos mentre exigeixen els mateixos serveis públics, com si la quadratura del cercle (menys ingressos per a l’Estat i la mateixa despesa) fos possible. S’entén que ho facin els que poden viure sense aquests serveis públics, però els que els necessiten per viure ja s’entén menys. Un corrent abolicionista dels impostos s’està estenent per Espanya, promogut per una oposició que no ha de retre comptes del que passi després i encoratjada per una crisi que fa creure a molts que on millor estan els seus diners és a les seves butxaques i no a les arques d’un Estat que ves a saber el que en farà. Obliden aquests (i calla l’oposició) que els impostos no són càrregues capritxoses que s’estableixen per sagnar els ciutadans perquè sí, sinó la forma que tenen els estats de procurar el bé comú en funció de les possibilitats de cada un i no del campi qui pugui, que és el que molts defensen fer, fins i tot alguns de tan desorientats per, després de demanar pagar menys impostos, queixar-se que als hospitals públics triguin un any a donar-los una cita mèdica. Tot i que, per desorientació (millor anomenar-ho cinisme), la d’aquells presidents autonòmics que, després d’abaixar els seus impostos tot el que poden i fer-ne bandera política, quan tenen problemes financers acudeixen a l’Estat perquè els socorri ,com la ultraliberal Ayuso va fer amb el ‘Filomena’. Per allò sí que estaven bé els impostos...

Visca els impostos

Al final, es tracta d’escollir entre un Estat social i un de liberal. La disjuntiva és tan vella com el món: individualisme o socialització.

El més llegit