No ens acostumem a entendre amb la mort. Segurament perquè, mentre som, la mort no és, i quan la mort és, nosaltres no som. Ho va escriure Antonio Machado estirant el fil poètic que embolica el desenllaç final. El lirisme sempre ha sigut més comprensiu i inspirador que la prosa envers la parca. Potser per la seva capacitat de sintetitzar i embolicar els sentiments trobats fins a fer-los un, únics. I descriure amb la cadència dels seus versos allò per al qual la literalitat necessita més espai per aconseguir la mateixa contundència. N’hi ha prou d’acudir als romàntics i seguir l’empremta rere la qual molts d’altres han buscat i trobat el seu camí.