Fòbies

Quan el meu besavi patern se’n va haver d’anar a fer el servei militar obligatori a Girona des d’un petitíssim poble de Castelló, tenia tanta por d’allò desconegut que es va passar els dos anys de la mili sense sortir de les quatre parets de la caserna. Dos anys. Tancat en un complex militar. No va veure’n la magnífica catedral ni el nucli antic ni va disfrutar de la vida de llavors a la ciutat catalana, amb les seves fires i mercats. Si hi va fer amics, no va transcendir. La seva por d’abordar un paisatge exterior totalment desconegut i radicalment diferent a l que fins aleshores li havien ofert les familiars muntanyes a les quals estava acostumat era tan gran que va decidir no enfrontar-s’hi. Des de mitjans d’aquella dècada de 1920 fins ara ha passat just un segle i dues generacions ens separen a ell i a mi. Cent anys en què tot ha canviat: la mobilitat, les comunicacions, les imatges, l’entorn, les persones... Però sens dubte ha sigut la velocitat, l’augment de velocitat en tot, el que ens ha calat fins al ossos, provocant que contactem més de pressa, viatgem més de pressa, mengem més de pressa, comprem més de pressa i fins i tot visquem més de pressa. L’adaptació darwiniana de l’espècie humana ha aconseguit que ens moguem a velocitats inassumibles per a una ment –i un cos– de fa 100 anys i que donem per integrats ritmes i reptes perquè sí, perquè «és el que hi ha» i, si no t’hi adaptes, problema teu. Ens impacientem si les coses no surten tan ràpid com haurien de sortir o si les persones, fins i tot nosaltres mateixos, no caminem o avancem a la velocitat que ens marca la societat actual en les seves múltiples arestes. Caminem tan i tan de pressa i tan i tan anestesiats per no sentir el dolor que aquests desajustos, aquestes deslleialtats al nostre propi ritme, fan que no veiem la immensa ferida que sagna davant de nosaltres. Com a mostra, un exemple: un 6% de la població espanyola pateix o ha desenvolupat alguna mena de fòbia, gairebé sempre vinculades a l’exterior o alguna cosa que passa a l’exterior. Per exemple, una de les pors paralitzants que més s’ha visibilitzat en els últims temps és l’amaxofòbia, el temor de conduir. Però, per l’amor de Déu, ¿qui no ha de tenir por de ficar-se en unes rondes, vies de circumval·lació o autovies on l’assetjament, la fustigació i l’ansietat són normes d’interacció comunes? Una altra de les fòbies a les quals ja s’ha qualificat com a «habitual», segons els experts, és l’agorafòbia, el pànic a exposar-se a espais oberts per si ens passa alguna cosa i ningú ens socorre. També l’aerofòbia o la por de volar. ¿Què pensaria el meu besavi, que no va voler sortir de la caserna, si li proposés pujar a un avió? Imaginin-s’ho. Ni l’Ultramar, com es deia en un època, l’hauríem trobat. Hi ha fòbies velles i hi ha fòbies noves. L’abús i més abús ha aconseguit, per exemple, que hi hagi fòbia als petards en la terra més addicta a la pólvora. Però també tenim fòbia social, l’eterna angoixa a ser rebutjats socialment per la nostra manera de ser, de comunicar-nos, o pel nostre aspecte, i la fòbia d’impulsió, que és l’horror que genera pensar que un mateix pot perdre el control i agredir i fer mal a un ésser estimat. En definitiva, tornar-se boig. Cada dia, de manera autòmata, ens enfrontem a mil i una situacions davant les quals qualsevol observador extern aliè al nostre món es posaria les mans al cap. ¿És aquesta nòria i el seu ritme vertiginós assumible per sempre? Potser estem trepitjant massa l’accelerador de nosaltres mateixos o potser simplement ja no sabem com parar. O, pitjor encara, tinguem por de fer-ho.

Fòbies

Cada dia hi ha més pors. L’adaptació darwiniana de l’espècie humana ha aconseguit que ens moguem més ràpid, treballem més ràpid, mengem més ràpid i fins i tot visquem més ràpid. I si no t’hi adaptes, problema teu

El més llegit