Convida a la reflexió la permanent incapacitat de l’Estat per normalitzar plenament la llengua catalana. Tots els governs espanyols han hagut d’encarar objectius i conjuntures complexes, però en canvi sempre han defugit, més enllà de la retòrica, assumir les llengües cooficials com a patrimoni col·lectiu. En el context actual, per exemple, el govern socialista ha hagut d’entomar que la reforma del Codi Penal per modificar la figura jurídica de la sedició hagi esdevingut una condició sine qua non per gaudir del vot afirmatiu del republicanisme català al pressupostos generals, però per contra continua encallat en el no reconeixement total dels drets lingüístics a les Corts.