Paranys al català a la UE i a les Corts

Convida a la reflexió la permanent incapacitat de l’Estat per normalitzar plenament la llengua catalana. Tots els governs espanyols han hagut d’encarar objectius i conjuntures complexes, però en canvi sempre han defugit, més enllà de la retòrica, assumir les llengües cooficials com a patrimoni col·lectiu. En el context actual, per exemple, el govern socialista ha hagut d’entomar que la reforma del Codi Penal per modificar la figura jurídica de la sedició hagi esdevingut una condició sine qua non per gaudir del vot afirmatiu del republicanisme català al pressupostos generals, però per contra continua encallat en el no reconeixement total dels drets lingüístics a les Corts. Només cal remuntar-nos a la investidura de Rodríguez Zapatero en 2004 per fer avinent aquest dèficit. Dono fe, perquè hi era present, que dos dies abans que fos president, en una reunió amb Alfredo Rubalcaba Joan Puigcercós li plantejà les demandes per fer efectiu el vot favorable d’ERC, d’entre les quals la retirada del Plan Hidrológico Nacional i la reivindicació de la llengua catalana davant les institucions europees. Acceptades les condicions, el ministre Moratinos actuà en conseqüència i al cap d’un any s’havia fet un petit avenç en l’ús del català en alguns organismes de la UE, però no anà més enllà i s’encallà en el Parlament europeu. Dos factors havien impedit l’èxit. D’una banda, la no demanda per part del govern espanyol d’inclusió de les llengües cooficials en el Tractat europeu i, posteriorment, no insistir en l’oficialitat com sí va fer Irlanda respecte al gaèlic. D’altra, la insalvable contradicció que suposava reivindicar el català, l’euskara i el gallec a Europa sense haver fet prèviament el deures en els òrgans constitucionals espanyols. Efectivament, el PSOE i el PP al llarg dels anys han rebutjat els intents de legislar una Llei de Llengües que les equiparés al castellà i n’han negat l’ús a les Corts Efectivament, des de la recuperació de les llibertats democràtiques havien estat excloses al Senat i al Congrés i tant CiU com PSC mai no n’havien fet bandera. En tot cas, la llengua catalana hi fou invisible fins a 2004 quan el conjunt de diputats i senadors republicans van optar per fer servir-la tot i que comportés ser expulsats repetidament del faristol. L’objectiu raïa a conflictivitzar la quotidianitat parlamentària i fer emergir l’anomalia a fi d’obligar les cambres a actuar Per primera vegada no es podia obviar la contradicció i la insubmissió lingüística obligà el president del Congrés Manuel Marín a permetre breus intervencions en català a l’espera que es modifiqués el reglament de la cambra. Desgraciadament, les tasques de la Comissió de Reglament del Congrés presidida per Carme Chacón no culminaren amb èxit perquè, poques hores abans de signar els acords finals entre els diversos grups parlamentaris per tal d’anar introduint progressivament les distintes llengües, populars i socialistes es feren enrere. I la presidència posterior de José Bono reblà la negativa. Han transcorregut més de quinze anys durant els quals ha continuat viu en els polítics espanyols l’imaginari (“pinganillos en el Congreso nunca, Joan”, em digué un dia Rubalcaba) que normalització de l’ús de la llengua catalana és igual a “concessió als nacionalistes”, a “renúncia de l’espanyolitat” i a “·pèrdua d’orgull nacional”, per la qual cosa PP i PSOE només han estat disposats a concessions mínimes i a usos irrellevants, com avenir-se des de l’any 2011 a permetre un ús testimonial de la llengua catalana en el Senat sempre que fos en debats no relacionats amb l’elaboració de lleis. En la darrera reunió de la Mesa de Diàleg, el govern espanyol va mostrar interès a recuperar el suport a la llengua catalana davant la UE amb la palanca d’un avenç lingüístic en el Senat. Una oferta que ignorava, tanmateix, les conseqüències del no reconeixement dels drets lingüístics dels diputats en el Congrés. Una proposta que, en no reconèixer-los plenament, trinxa els arguments eficaços davant d’Europa de plurilingüisme sinònim de riquesa cultural i normalització de les llengües cooficials atribut de modernitat i excel.lència democràtica. Seria bo, doncs, que en properes trobades de la Mesa de Diàleg, la part catalana no obviés aquests precedents i exigís una actuació en paral·lel a les dues cambres en benefici de l’èxit a la UE i en pro de la superació de les d’urgències que afecten a la llengua catalana pel que fa a la necessitat de revaloritzar-ne el prestigi i d’incrementar-ne la percepció de llengua útil i viable. I perquè la llengua catalana no pot perdre oportunitats.

Paranys al català a la UE i a les Corts

Tots els governs espanyols sempre han defugit, més enllà de la retòrica, assumir les llengües cooficials com a patrimoni col·lectiu

El més llegit