El temps està fet d’una farina artificiosa i cadascú el pasta a la seva manera. Algunes persones són capaces de fabricar-se jornades prenyades d’hores, esponjoses com fogasses de poble, mentre que d’altres, entre les quals em compto, cremem la baguet del dia en cada fornada, sense lloc per a res, entre esbufecs, batallant amb el concepte mateix, amb la naturalesa ‘blandiblub’ del temps. Sobretot des que impera la pressa tecnològica. A cada instant irromp un correu electrònic, un whatsapp, un avís, una trucada quera: «¿que parlo amb el titular de la línia?».