El comissari de Justícia, Didier Reynders, té cara de «jo no vaig ser». De vegades n’hi ha prou amb una cara per fer-se una carrera, i si no que li preguntin a Bela Lugosi. Aquesta expressió innocent i lleugerament encantada del senyor Reynders és potser la ideal, precisament, per ser comissari de Justícia. Un comissari de Justícia no pot semblar culpable de res, ni tan sols de ser-ho. Si en alguna cosa insisteixen els seus escassíssims i poc entusiastes hermeneutes sobre Reynders és que s’ha fet a si mateix com un polític especialitzat a fer que la gent s’avingui, agafi confiança, prenguin un cafè. Per això el rei de Bèlgica –que no és un personatge d’Hergé: existeix i tot– li ha encarregat dues vegades formar Govern. No per presidir-lo, sinó per trobar un consens bàsic en aquest regne fart de si mateix i de la seva artificiositat i aconseguir un equip governamental estable. Belga fins al moll de l’os, no ho va fer bé ni tampoc malament.