El «desdesastre» que va poder ser i no va ser

Sí que la vas fer grossa, Francesco. ¿Tant et costava quedar-te a casa i explicar a la teva filla Giorgia contes de Gianni Rodari? Vaja, si ell també era italià i comunista com tu. O no quedar-te, tampoc és qüestió de prolongar matrimonis agònics, però sí continuar exercint de pare. Això sí que et tocava, Francesco Meloni. Poc més d’un any tenia la criatura quan vas agafar un barco i vas tocar el dos per no tornar. ¿On és la teva responsabilitat paterna? ¿I on la històrica? Més contes i menys menyspreus. Ara, a un país sencer li toca menjar-se aquell trauma infantil. ¿Què dic, a un país? A tot un continent. Aquí estem, contenint l’alè. Orbán, Le Pen i Abascal celebrant la victòria de la seva companya d’armes ultra. Tot, pel teu mal cap. Ai, si Gramsci aixequés el cap. Giorgia amb prou feines passava un parell de setmanes amb tu a l’any. A La Gomera. Illa que, sigui dit de passada, molt de camí no li agafava. Aquelles vacances li van proporcionar alguns records indelebles. Com quan va estar a punt de morir ofegada als tres anys. La vas deixar en un bot amb una mainadera que no sabia nedar. Des d’aleshores, un dels seus temors més grans és ofegar-se. Es veu que tu estaves massa ocupat amb el teu restaurant. Però, mira, els progenitors ocupats som legió i no a tots ens han sortit descendents admiradors de Mussolini. Als 11 anys la criatura es va atipar de tu. No se li pot negar determinació. Va decidir esborrar-te de la seva vida. A tu, al teu comunisme, a l’esquerra en general i a tot el que fes olor de progressisme. El que et deia, més contes de Rodari, havies d’haver-li explicat. Fixa’t, si fins i tot tenies el llibre ideal: ‘Contes per telèfon’. Preciós. A Espanya es va posar de moda just durant els anys en què Giorgia et visitava a les Canàries. Si és que no t’hauria costat res. Contes molt curtets per a pares atrafegats, però d’una humanitat desbordant. Una autèntica passada. Tendres i surrealistes. Plens d’humor. Obrien universos fascinants. Una invitació a la creativitat i a la bondat. Ai, que diferent podria haver sigut tot. Però no. No vas dedicar res d’això a Giorgia. I els vostres camins van dibuixar una mena de traç paral·lel... cap a la foscor. El setembre de 1995, suposadament per saldar uns deutes, vas transportar una partida de 1.500 quilos d’haixix. El veler va ser interceptat en aigües de Menorca i tu, condemnat a nou anys per tràfic de drogues. Mentre t’enfonsaves en el narcotràfic, la teva filla s’unia a les joventuts feixistes. El 1996, ja era presidenta d’Azione Studentesca, el moviment estudiantil de l’Aliança Nacional. Continuant amb la teva vida erràtica (que tan cara ens sortirà), et vas integrar a les llistes electorals de Ciutadans en Blanc. Una agrupació que s’autodefinia com una «plataforma no-partit» i la missió de la qual era sumar vots perquè les institucions lluïssin escons buits. Tenint en compte que la teva filla ja era ministra, la més jove del govern de Berlusconi, costa no veure en allò cert ànim de rebequeria. A ella li devia encantar aquell vídeo en què apareixies afirmant: «Els polítics italians són molt mentiders». Sens dubte, el teu fort sempre va ser la pedagogia, l’amor paternal i el bon rotllo. ¿Saps quin conte de Rodari podies haver-li xiuxiuejat alguna nit d’estiu? ‘El país amb el «des» al davant’: Joanet Rodamón era un nen viatger que va arribar a aquest peculiar país. Un ciutadà li va voler explicar com vivien. Primer, li va mostrar una «desnavalla», que servia per fer créixer els llàpissos quan estaven desgastats. O el «despenjador», en el qual tot estava penjat. Si algú necessitava una jaqueta o un abric, acudia a ell i ho despenjava. També la «desfotogràfica», que feia caricatures en comptes de fotos i així tots reien. Però, sens dubte, l’objecte més valuós era el «descanó»: «Pot manejar-lo fins i tot un nen. Si hi ha guerra, toquem la destrompeta, disparem el descanó i la guerra queda desfeta ràpidament». Ai, Meloni pare, si haguessis fet com el senyor Bianchi, el personatge de ‘Contes per telèfon’. Era viatjant de comerç i es passava la setmana recorrent el país, però cada nit, a les nou en punt, telefonava a la seva filla Varese i li explicava un conte. La majoria eren molt curts, perquè llavors les trucades eren cares. Sí, potser així la fantasia hauria desbordat l’entossudiment de les idees. I l’amor, superat el ressentiment. Que poc que hauria costat frenar aquesta foscor que ve. Potser ara disfrutaríem d’un feliç «desdesastre».

El més llegit