Vam començar la setmana passada posant el focus sobre Itàlia i l’acabem a Catalunya. Res a veure pel que fa al desafiament de l’extrema dreta. Però la inestabilitat catalana s’assembla cada vegada més a la italiana. En el fons, i en la forma. La societat catalana s’ha acostumat a viure sense govern. Va fer el màster en els temps de Quim Torra. I ara, es passarà una setmana amb la Generalitat a mig gas. No per falta d’empenta dels consellers (de tots colors), sinó pel soroll entre els partits i dins els partits que li donen suport al Parlament. No és el primer cop que passa. Hi ha hagut llargues temporades en què la Generalitat de Pujol va estar en mans de les disputes amb els socis d’Unió. Tot i que a Duran i Lleida mai se li va acudir insinuar que exigiria una qüestió de confiança a un president d’un govern del qual formava part. El primer tripartit amb Maragall també va passar dies abstret. Però ara resulta més paradoxal. Un govern i uns partits que diuen que estan en política per assumir totes les competències polítiques perden el temps per exercir les poques o moltes que en tenen. L’entotsolament d’una part de l’independentisme és tan important que va ser capaç de dilapidar l’empenta que li van donar les bases acudint a votar a un referèndum que tothom sabia que era un simulacre reivindicatiu (com a tal executat amb èxit) per una simple disputa sobre qui assumia la responsabilitat de convocar unes eleccions que, com a moviment, haurien guanyat.