A un pas del divorci

«Ens hem sentit bastant expulsats del Govern», va confessar Jordi Turull davant els micròfons de RAC-1 després de la destitució del vicepresident, Jordi Puigneró, per part de Pere Aragonès. Turull estava desolat, probablement perquè sabia el que s’acostava. Fer fora Puigneró significava, així ho va entendre Turull, no només que ERC no tenia cap intenció d’accedir a les demandes de Junts perquè complís el que s’havia firmat en el pacte de govern, sinó que, a més, els republicans estaven preparats per assumir la ruptura del Govern. Les obsessions de Turull van ser des del primer dia cohesionar Junts per Catalunya, primer, i mantenir l’Executiu bipartit, després. Va ser justament aquesta voluntat de mantenir la unió interna de Junts l’origen de l’avís formulat ja el 29 d’agost a ERC perquè complís el que s’havia acordat. Una exigència reclamada no tant pels pragmàtics com per la facció irredemptista (entre els quals Puigdemont i Borràs), abanderada d’una estratègia –per dir-ho així– il·lusament delirant, consistent a atiar l’enfrontament amb l’Estat i prometre la independència per demà. El que Aragonès, Junqueras i els seus havien d’acceptar eren, fonamentalment, tres coses: que es posi en marxa un òrgan estratègic –en què hi hauria d’haver el Consell per la República, entre altres actors– al marge de les institucions; que la taula de diàleg amb l’Estat abordi l’autodeterminació i l’amnistia, i que hi hagi coordinació a les Corts espanyoles (avui el que passa és al contrari). Els republicans van donar allargues i més allargues. També ho va fer Aragonès en el debat de política general, que havia sigut fixat pels postconvergents com la data límit per a la resposta. Llavors, Junts, per boca d’Albert Batet, va advertir el president que, si continuaven sense comprometre’s, Junts li hauria de demanar que se sotmetés a una qüestió de censura. El cabreig d’Aragonès, Junqueras i la resta va ser gran. Es van escandalitzar. Van cridar «¡maleïts convergents!». I van decidir que, per ells, Junts se’n podia anar a l’oposició, al carall o on li donés la reial gana. La resposta a Batet i a Junts va ser el cap tallat de Puigneró. Quan Aragonès va sortir a la palestra per anunciar que s’havia carregat el vicepresident, s’hi percebia un rastre d’orgull, d’íntima satisfacció. Havia demostrat als postconvergents i a la resta que és un president de veritat. Amb tots els atributs. Després es vantaria en unes declaracions que ell és capaç de prendre «decisions dures» quan fa falta. ¿Què passarà a partir d’ara? No sembla –en el moment d’escriure aquestes línies– que ERC estigui disposada a donar gaire marge ni a fer cap gran esforç. El diputat de més sobre Junts que les últimes eleccions van atorgar als republicans els concedeixen un enorme avantatge, ja que en cas de divorci qui haurà de fer les maletes i tocar el dos són els postconvergents. Malgrat la determinació de què sembla imbuïda ERC, no hauria d’oblidar que, amb JxCat no només fora de l’equació, sinó agressivament a l’ofensiva, quedarà en mans del PSC de Salvador Illa, que és qui, al cap i a la fi, guanyarà en aquesta truculenta partida. Si en la pròxima convocatòria a les urnes el PSC torna a superar-los, ¿els republicans entraran en un govern de coalició amb Illa de president? Per Junts –amb unes bases que dictaran sentència en un sentit o l’altre els pròxims dies 6 i 7–, les conseqüències de trencar el Govern tindran un caràcter immediat. Començaran per l’abandonament d’unes conselleries al capdavant de les quals la majoria dels seus titulars estan fent una bona feina. Entre els consellers i els altres alts càrrecs hi ha persones valuoses que probablement marxaran a casa seva. JxCat, a més, haurà d’afrontar les municipals de l’any que ve sense l’ajuda de la divisió aerotransportada que suposa controlar la meitat del Govern. Finalment, i encara que l’actual episodi d’enfrontament amb ERC els ha unit, hi ha el perill –que tant inquieta Turull– que ben aviat tornin a aflorar les divisions internes i Junts per Catalunya acabi trencant-se en dos i agafi així el trist i amarg camí cap a la irrellevància.

A un pas del divorci

No sembla que ERC estigui disposada a donar gaire marge. El diputat de més que té sobre Junts li concedeix un enorme avantatge: si hi ha ruptura, qui farà les maletes seran els postconvergents

El més llegit