Àngel Casas, lluny del xou, article de Josep Cuní

El de l’FM era un dial incipient. Ni tan sols es coneixia com a tal. Totes les emissores tenien l’obligació d’emetre en el que s’anunciava ampul·losament com a Freqüència Modulada. Així, amb totes les seves paraules. Els entesos li auguraven un gran futur. Ho va ser. Malgrat això, cap ràdio sabia què fer amb aquell complement tècnic a què destinaven el més petit, rudimentari i precari dels seus estudis. Que sonés molt millor tampoc era prou valor, al cap i a la fi la qualitat de la majoria dels transistors i els receptors casolans no donava per a més i no existia l’hàbit de canviar de banda. En aquell moment, Ràdio Barcelona, de nou la primera, va posar en marxa el seu segon canal amb una cuidada selecció musical que el temps va erigir en avantsala de les exitoses radiofórmules actuals. Darrere d’aquella idea hi havia el mateix periodista musical que dirigia ‘Trotadiscos’. Un programa avançat al seu temps presentat per Constantino Romero i Rafael Turia a què durant alguna temporada se’ls va sumar Pepe Antequera com a contrapunt ja que els seus estils i preferències no tenien res a veure. En el control, entre el tècnic de so i el muntador musical, una veu darrere d’unes ulleres dirigia i feia el pas d’acord amb el ritme que dominava. Primers anys 70, el franquisme esllanguint-se lentament i les glopades de l’anhelada llibertat continuaven subjectes al seu pas previ per la censura resistent que continuava supervisant la banda sonora d’unes vides expectants. Arran d’aquells referents que un no podia deixar d’escoltar si volia saber què cantava el món, s’afegiria ‘Vibraciones’, la revista amb el segell indiscutible de qui aquest dissabte va emmudir. Després van venir totes les altres coses. Àngel Casas ja era una referència quan va muntar el seu xou televisiu a TV-3. La pantalla, però, imprimeix caràcter i ell ho havia comprovat durant el quinquenni anterior al capdavant de ‘Musical Express’ al segon canal de TVE. Però aquell programa de culte no tenia res a veure amb el gran espectacle que, juntament amb ‘Dallas’ i el Barça, va ajudar a projectar TVC. Primer perquè saltar a un primer canal sempre comporta acostar-se a un públic més ampli i allunyar-se del conscienciat i alternatiu per guanyar-se el nou i transversal. I segon perquè Televisió de Catalunya havia nascut per ser una mica més que la cadena antropològica que pretenia el director general del moment de l’únic ens públic existent. I així va ser com la força de la novetat, l’impacte, la gosadia i la proximitat d’algunes estrelles rutilants van fer creure alguns catalans que Xou era el segon cognom de qui sempre va saber què, com i per què feia el que feia. Algú va dir que el millor fertilitzant per a un terreny són les empremtes del seu amo. Àngel Casas va saber llaurar una terra fins aleshores erma per fer-la seva. Es va entossudir a abonar-la adequadament i va poder collir els seus fruits abans que la salut el consumís. Va mantenir el bon humor que el caracteritzava i que va destil·lar als seus llibres malgrat els atacs de la vida que no només van ser físics. Sempre va escriure i va dir el que creia convenient. Se sentia lliure perquè el crític professional que mai va deixar de ser es va imposar a la persona que agraïa la proximitat. I perquè l’avançat al seu temps sempre sol arribar abans a tot. Fins i tot a les seves pròpies conclusions.

Àngel Casas, lluny del xou, article de Josep Cuní

El periodista i presentador va saber llaurar una terra fins aleshores erma per fer-la seva

El més llegit