Va ser la nit del 15 d’agost d’un dels estius dels seus descontentaments presidencials. Pasqual Maragall sopava amb un reduït grup de periodistes que sabien de la seva estival coincidència empordanesa. Pròxim i distès es va apressar a compartir el seu desassossec. El tripartit s’havia convertit en un trencaclosques impensable quan es va firmar el Pacte del Tinell. I tot i que les deslleialtats començaven amb els socis, acabaven amb els propis. Com Churchill, Maragall ja percebia que els seus enemics eren els seus. Els altres, només rivals. Gairebé tan contundents com els seus opositors capitanejats per CiU que es resistia a acceptar la pèrdua oficial del poder, sí, però simples contrincants a batre.