Pot semblar que l’hàbit d’escriure un diari respon a un narcisisme exacerbat, a la delectació de contemplar-se al mirall amb vanitosa coqueteria. Sens dubte, existeixen diaristes que despleguen la seva enorme cua de paó, un ventall de plomes blaves i encegadores, però m’atreviria a dir que la gran majoria de practicants són (som) pobres nàufrags, aferrats a la llibreta igual que a un tauló, a una espatlla amiga, tot i que de vegades s’escupi una gota de verí. Braçada a braçada, s’omple la pàgina en blanc com a desguàs de la quotidianitat. Aquest seria el cas d’un home anomenat José Antonio Labordeta (1935–2010), poeta, músic, professor i diputat. (Anava a escriure «un home entranyable», però l’adjectiu el trivialitza).