Obres el diari qualsevol dia i acabes convençut que no solament estem vivint una crisi colossal o el final d’una era, sinó que fins i tot estem a les portes de la destrucció global del planeta. És a dir, tenim tendència a deprimir-nos. Cada dia pagues més pel mateix d’abans; a Itàlia s’imposa el feixisme quasi sense màscara; avancen la crueltat i la violència gratuïtes, augmenten els suïcidis; vivim en guerra i sabem que les centrals nuclears d’Ucraïna estan en perill; ja hem optat per mitigar i no pas per evitar les conseqüències terribles del canvi climàtic i, per postres, desapareix la Reina d’Anglaterra i el Barça es queda sense defensa. I jo mateix, com deia un acudit, fa dies que no estic gaire fi. Per si no n’hi hagués prou, vivim sota l’amenaça possible i real (en aquest cas aliena als designis, les mediocritats o la mala fe dels mortals) d’asteroides i meteorits que xocaran contra la Terra en qualsevol moment mentre esdevenim dinosaures ignorants de la fi que ens espera