Amics per sempre

Tinc la impressió que ens comencen a caure malament massa equips. Potser és que una cosa no hem fet bé. Aquest gen autodestructiu que ens caracteritza ja esquitxa el Girona; hi ha gent periquita que no el suporta perquè sospita que és un filial culer, tot i que amb fitxatges en mà podria ser-ho perfectament del Reial Madrid. A Montilivi ja se’ns discuteix –més en el camp que en la història– aquest lloc de segon del futbol català en el qual fa dècades que estem instal·lats sense cap pressió. Al Sevilla, ni se l’odia ni se li té mania, perquè tenia un perfil similar al nostre, però des que el 2001 va ascendir de 2a a 1a ja compta amb cinc Europa League. Ja són inabastables. ¿I el Betis? També ens cau malament, perquè era un classe mitjana com nosaltres. Sí: ho era. Ara li tenim tírria perquè en un moment clau de la nostra història no ens vam recuperar del mastegot que va suposar la marxa de Rubi i Borja Iglesias a Heliòpolis i tot i jugar a Europa vam baixar a segona. A més no som capaços de portar cada 15 dies 50.000 ànimes a Cornellà, cosa que sí que fan ells al Villamarín. Fins als primers anys del segle el CV del Vila-real estava envasat al buit, però la família Roig va fer bé la seva feina i es va deixar assessorar bé. Ara els groguets són temuts a la Lliga, se’ns emporten un símbol com Gerard Moreno i a Europa fa dues dècades que ens passen la mà per la cara. És així. ¿I el Sabadell, també? Potser sí. Érem bons amics, venia sempre al Nostra Catalunya, dos símbols com Rafa Marañón i Tommy Nkono van penjar allà les botes, però... A la Creu Alta no perdonen que en l’última jornada a Segona perdéssim a Alcorcón; un empat els hauria mantingut a la categoria... I tot i que la culpa del seu descens mai va ser nostra... alguna cosa els queda. Ara estem a punt de tancar un acord de col·laboració amb la UE Cornellà. Ja que els deixem el camp, com a mínim tenir màxima preferència a escollir futbolistes en un dels millors planters d’Espanya. Tant de bo sigui així i comencem a fer més petons a la boca i menys mossegades al coll.

El més llegit